EMpodcat, el pòdcast d'urgències i emergències mèdiques en català.
Benvinguts a un nou episodi de l'EMpodcat.
Com sabeu, és un espai on conversem sobre temes d'urgències i emergències sanitàries.
I sabeu que som un equip una mica multidisciplinari i multicèntric.
Normalment som dos professionals d'urgències, que per un costat tenim l'Albert Homs.
Hola Albert, què tal?
Hola, bon dia.
Va, presenta't una miqueta.
Jo sóc l'Albert, sóc infermer d'urgències i emergències.
Ara que sembla que això de l'especialitat torna a bellugar-se, una altra vegada.
En aquests moments treballo a l'Hospital Transfronterer de Cerdanya i a l'unitat SEM del territori.
I tinc un blog, que és emermedpirineus.cat.
També estic per un mateix nom a Twitter i a mastodont.cat.
Doncs Jo sóc en Xavi Basurto i tenim un blog que és el urgem.cat.
I bàsicament ens podeu... si us interessa, a través del blog o a través del Twitter, que és arrova urgemcat,
allà anem publicant coses que ens semblen interessants i que ens agrada difondre.
El tema de l'especialitat d'urgències, no sé com està, però ara, com que hi ha de tornar a haver eleccions
i hi haurà canvis del " Gobierno de España", no sé si això canviarà o no.
Jo, fins que no surti la primera promoció, no m'ho creuré.
De fet, si comptéssim des que van començar a parlar d'això, la primera promoció ja gairebé s'estaria jubilant.
Probablement, probablement.
Però bé, no sé, que no es perdi l'esperança.
Bé, avui, Albert, em sembla que ens tenies un tema interessant per explicar-nos.
És un tema que veiem cada dia i utilitzem cada dia.
Penso que com a tal, és important que sapiguem exactament què estem fent i va en relació al tema de la tensió arterial,
què mesurem amb la tensió, com ho mesurem i si realment ens en podem fiar o no ens en podem fiar.
Va d'això, Albert, el que ens vols explicar?
Correcte. De fet, és...
No hem comentat que tenim un grup de Telegram d'aquí... de l'EMpodcat, el pòdcast aquest que esteu escoltant.
Té un lloc web que és empod.cat i tenim un grup de Telegram.
I del grup de Telegram, quan vam acabar la segona temporada, hem preguntat a la gent,
a veure, als nostres oients, a veure què els venia de gust, que parléssim i com havíem de fer-ho i això.
I una de les coses que hem demanat és si volíem que parléssim de qüestions bàsiques.
Doncs bé, aquest és el primer. Parlarem d'una qüestió bàsica, com és la pressió arterial.
No et van dir, ja que preguntem això en el Telegram,
no hi havia ningú que volgués parlar d'algun tema ell o ella personalment en el blog?
Ho dic per convidar ja explícitament a la gent que li sembla que té alguna cosa interessant a explicar-nos,
que nosaltres estem encantats.
La gent és molt tímida, no sembla que s'atreveixin.
Però nosaltres som bona gent, no mosseguem ningú i la veritat és que tots els convidats que hem tingut han acabat contents.
Bé, això ens han dit. Va, vinga, comencem.
Mira, això ho trobareu escrit al meu blog.
Tinc una entrada que parlo d'això, amb aquest... amb l'àudio d'avui, ho ampliarem una miqueta.
La qüestió és que la majoria de nosaltres, els nostres serveis fem servir aparells de pressió arterial automàtics.
Posem el braçal pneumàtic al braç del pacient, apretem un botó i ens dona un número.
I aquest número que ens dona, aquesta pressió arterial que ens dona,
és una informació bàsica per a l'atenció de pràcticament totes les patologies i de pràcticament tots els pacients.
I convé saber una miqueta de què estem parlant quan parlem de pressió i com funcionen tots aquests aparells.
Dedico un minutet o dos a parlar de què és això de la pressió arterial,
perquè és una informació important a saber i sobretot del que se'n deriva quan aquests números no són correctes.
La manera senzilla d'explicar això de la pressió arterial és la força que fa la sang,
el líquid que tenim dins les canonades, les nostres artèries en aquest cas.
Han mort diversos gatets després d'haver fet aquesta definició tan simple.
Podem comparar amb un sistema de calefacció.
En el sistema de calefacció tens l'aigua que corre per dins les canonades i les canonades que sostenen l'aigua.
Si tu fiques més aigua, puja la pressió dins d'aquestes canonades.
Aquí s'acaba l'analogia amb el sistema de calefacció,
perquè el sistema de calefacció té una bomba que belluga l'aigua sempre a la mateixa pressió,
mentre que el nostre sistema circulatori, la bomba és pulsativa.
Tenim el cor que va empenyent. Per tant, la pressió no és constant.
Aquesta força que fa la sang contra les parets de l'artèria no és constant.
En algun moment d'aquesta pulsació del cor, aquesta pressió puja un màxim i arriba a un mínim.
Tenim una ona de pols que es transmet al llarg de l'artèria.
Doncs bé, la pressió arterial és com canvia la força d'aquesta sang contra les parets de l'artèria al llarg de tot aquest cicle.
La forma de mesurar la pressió arterial, doncs n'hi ha diverses.
La que n'hi diríem el "gold standard", la forma més precisa, i d'aquella manera també, és un catèter arterial.
Habitualment es punxen a les artèries radials, tot i que tenim pressions arterials mesurades a diferents llocs,
en funció d'on arribi el teu catèter.
Habitualment, els catèters aquests, per mesurar la pressió de forma invasiva,
és una agulla que es punxa a l'artèria radial i deixes un catèter a dins.
També es pot fer a la femoral i potser en algun altre lloc, que no se m'acut ara.
Tenim una mesura pràcticament instantània, no sé quantes vegades per segon,
de la pressió que fa la sang contra el sensor que té tot aquest sistema de pressió arterial invasiva.
Suposo que tothom n'ha vist algun, però per als que no ho hagueu vist,
bàsicament aquest sistema és una bossa pressuritzada que té sèrum per evitar que quedi sang dins el sistema.
Aquesta bossa va degotant, mica en mica, una miqueta d'aquest sèrum per netejar tot el circuit
i que no se'ns coaguli a la punta del catèter.
En una part d'aquest sistema tenim un sensor que mesura la pressió, la força que fa, que hi ha dins de tot aquest sistema.
És a dir, bàsicament el que fem és transmetre via la tubuladura del catèter i tot aquest sistema de sèrum.
Transmetem aquesta pressió al sensor.
Aquí normalment on hi ha el sensor també hi ha aquella tira de goma que tibes per fer la neteja,
per netejar el sistema i que sigui precís.
I això ens va donant aquest valor de forma, no sé quantes vegades per segon ho fa el mostreig,
i ens dona un valor.
I aquest valor la nostra pantalla ens el va dibuixant.
Això a urgències ho veiem ben poc.
No és gaire habitual.
I haig de dir que és el sistema més precís que hi ha.
Té les seves mancances, que algun dia potser buscarem algú de la UCI que ens expliqui coses,
perquè la UCI sí que es fa servir.
És molt estrany que un pacient fotudet a la UCI no porti una pressió arterial invasiva.
A quiròfan també es fa servir, tot i que la majoria de vegades surten de quiròfan sense.
I pel que vaig veient és molt probable que això que a urgències no ho veiem gaire,
veient com evolucionen les guies de reanimació,
no descarto que en un temps no massa llunyà acabem posant catèters arterials amb més freqüència
i tinguem dispositius per mesurar-ho.
Això que n'hi diuen la reanimació hemodinàmica,
i demès... necessites saber les pressions arterials diastòliques,
tota una sèrie de coses que algun dia buscarem un expert en reanimació que ens expliqui el que vindrà a futur.
Però de moment ho veiem poc.
El tema que no ho fem servir habitualment a urgències, per què és?
Perquè són dispositius molt cars o molt complexos d'utilitzar?
O posar el catèter arterial és complicat?
O és molt costós de temps?
O per quin motiu no ho fem servir?
Jo crec que és molt cultural.
Perquè sí, posar el catèter arterial és una miqueta més difícil que posar una via perifèrica,
però amb l'ecografia ja no ho és tant.
El sistema és car?
Home, val els seus diners, però no serà que no fotem servir coses cares cada vegada.
Jo crec que és més una qüestió cultural, que bàsicament als nostres serveis d'urgències no hi tenim els especialistes
que fan servir això de forma habitual.
No hi tenim anestesistes que necessiten la seva pressió arterial per mesurar com tenen el pacient segon a segon,
ni tenim el personal de cures intensives, que això és bàsic per ells.
Com que no tenim...
Aquí jo crec que si tinguéssim una especialitat i ens forméssim com toca, ho faríem més.
De fet, hi va haver una època, recordo, que els equips SAMU tenien bastant per costum...
Bé, de fet, les seves ambulàncies portaven...
No totes, eh? Portaven equips per mesurar la pressió arterial invasiva en transport.
Aquí podríem discutir si és massa complicat, no tots els pacients ho necessiten i demès.
Però això és una altra història.
Jo penso que el motiu pel qual no ho tenim és bàsicament una qüestió cultural.
I pregunto, no en tenim prou amb el que tenim?
O sigui, amb una tensió arterial no invasiva no fem prou? No és suficient?
Doncs ara anem al gra, ara anem al gra.
Clar, la pressió arterial invasiva, quin problema té?
Cony, que hem de fotre un catèter i la gent no va pel carrer amb catèters a la seva artèria radial.
De fet, les primeres formes de mesurar la pressió arterial no eren amb un catèter.
S'han fet diferents mètodes.
I ara fem un repàs ràpid de l'antiguitat, de com es mesurava això a l'antiga,
que pel que em consta hi ha escoles d'infermeria que ja no estan ensenyant com fer-ho, això.
De tant en tant trobes algun estudiant que et mira amb cara de...
Eh? Què m'estàs demanant?
Perquè ara ja tots anem amb maquineta.
Si dius manual, hi ha algú que es queda parat, no? De dir manual?
Què vols dir manual?
Exacte, manual. I per què anem dient manual?
Doncs perquè l'aparell que fem servir l'operem manualment, amb els dits fem coses.
El mètode més habitual i que encara és recordat és el que en diuen el mètode auscultatori.
Bàsicament tu poses un braçal.
La posició del braçal és important, en parlem després.
Tu poses un braçal, habitualment al braç, per això es diu braçal, oi?
Agafes un fonendo, el poses sobre la sofraja del braç, damunt d'un creus que passa l'artèria braquial,
fins i tot podries palpar-ho.
Infles aquest braçal pneumàtic fins al nombre que creguis oportú.
Habitualment puges a 200 mil·límetres de mercuri, ja comencem a parlar de xifres aquí.
I auscultes el lloc, la sofraja del braç, aguantes allà la campana del teu fonendoscopi,
escoltant, i comences a fer baixar lentament, comences a fer baixar la pressió del braçal i vas auscultant.
I en algun moment se sent un soroll.
És el primer soroll de Korotkoff, n'hi diuen a això.
Els sorolls de Korotkoff, una altra cosa també... això és història de la medicina.
Escoltes un soroll. El moment que escoltes aquest soroll, això és la pressió arterial sistòlica, la màxima,
la que correspon al moment en què tota la sang ejectada pel cor arriba, aquesta ona, arriba al lloc on tu estàs mesurant.
Segueixes baixant de mica en mica la pressió del braçal i arriba un moment en què es deixa de sentir el batec,
es deixa sentir el pum, pum, pum.
Això és el, no sé quin soroll és de Korotkoff, perquè pot ser que no el deixis de sentir,
sinó que canvia la tonalitat d'aquest so.
És el moment en què hi ha aquest canvi de tonalitat o es deixa de sentir que correspon a la pressió arterial diastòlica,
és a dir, la pressió arterial mínima del sistema.
Tu pots seguir sentint el soroll fins que la pressió arribi a zero, però evidentment la pacient no està en una pressió de zero.
Aquest és el mètode que s'ha fet servir històricament.
Abans del mètode auscultatori es feia servir, abans de fer servir el fonendo,
de fet encara ho fem servir a vegades, és el mètode palpatori.
És a dir, tu busques un pols, normalment a la radial, infles el teu braçal pneumàtic fins que el deixes de sentir
i llavors comences a baixar.
I en el moment en què notes el primer batec, la pressió que tu veus en el teu disc, en la teva roda del manòmetre,
i notes el primer batec, aquella és la pressió sistòlica.
Per mesurar pressions sistòliques aquest mètode és molt funcional.
Problema: has de prendre un pols radial.
Per tant, primer hi ha d'haver un pols radial, per tant, en pressions molt baixes, número indeterminat és molt difícil
i has de mesurar un pols radialment.
Si us recordeu de les formacions de suport vital bàsic que t'estan dient que mesurar el pols,
si no estàs entrenat a fer-ho, és molt poc fiable.
Doncs aquí també és poc fiable.
I he llegit que es podia determinar la pressió arterial diastòlica en palpació,
posant la mà a la sofraja i notant com canviava la qualitat del pols i tal... ho he estat llegint i estaves incapaç d'aconseguir-ho cap vegada.
Si algú sap fer-ho, que ens ho expliqui. Jo em quedo amb que puc mesurar una sistòlica per palpació
i puc mesurar una sistòlica i una diastòlica auscultant.
Això és el que fins ara tothom ha entès per pressió arterial.
Sempre entenem una sistòlica i una diastòlica, una màxima i una mínima,
perquè la pressió, la força que exerceix la sang dins les canonades,
té un pic màxim quan surt tota de cop del ventricle i un moment mínim, que és quan ja s'ha... tota aquesta onada ha passat.
Però és que aquest número és relativament, és important, evidentment,
però no és el que determina totes les qüestions fisiològiques que venen darrere.
Hi ha un número que és important en fisiologia, que és la pressió arterial mitjana.
Per què és important? És important perquè és el que determina fins on arribarà aquesta sang.
Quina força tindrà aquesta sang quan arribi als teixits.
Ara han mort no tres gatets, ara n'han mort sis després d'aquesta explicació que hem fet.
Aquest número ve determinat per la quantitat, aquí ara faré matemàtiques difícils, seguiu-me, seguiu-me.
Us enrecordeu que us he parlat de la pressió arterial invasiva que dibuixa,
quan tenim una pressió arterial a llarg del temps, se'ns dibuixa una ona.
Aquesta ona, habitualment, té una pujada molt vertical, amb una pendent, amb un empit molt dret,
i una baixada que ja no és tan dreta. De fet, estem més temps, estem dos vegades en diàstole,
és a dir, omplint-se els ventricles, que en sístole, que és quan el ventricle es buida.
Doncs, en la sístole, és a dir, el moment que el ventricle es buida, l'empit és molt dret,
puja molt de pressa, però a la diàstole, la baixada és més lenta.
I força sovint ens trobem que mitja baixada, a una certa distància del pic màxim, hi ha una petita pujadeta,
això li diuen la ona dicròtica, em sembla, que correspon al moment en què es tanquen les vàlvules
i llavors acaba de baixar fins al mínim, que és la pressió diastòlica.
Si? Tenim al cap aquesta muntanyeta dibuixada?
Doncs bé, la línia que separa la mateixa quantitat de superfície sota aquesta corba,
És a dir, si agaféssim la muntanya, partiríem la meitat per dir que hi ha mitja muntanya a baix i mitja muntanya a dalt,
però no amb alçada, sinó amb superfície total.
Una miqueta complicat d'entendre, al meu bloc hi ha el dibuixet que ho explica, que és aquí es veu molt més clar.
És a dir, no és agafar la mitjana aritmètica, si tinc 100 i 50, doncs és 75. No.
Hi ha fórmules per calcular-ho en base a saber la pressió sistòlica i la diastòlica.
N'hi ha vàries. La que fem servir la majoria de nosaltres és la que agafa la sistòlica,
suma dues vegades la diastòlica i ho divideix a 3.
No és del tot perfecta, hi ha algunes correccions, però és la que fem servir tots perquè és la més senzilla.
Aquesta que hem dit de 100 de sistòlica, 50 de diastòlica,
si fem la mitjana aritmètica és 75, doncs aquí seria 100 de sistòlica, 50 de diastòlica, més 50 de diastòlica,
això són 200, ho divideixo a 3 i em surt seixanta... A veure, deixa-m'ho comptar... 66,6 període.
D'acord? tinc una pressió arterial mitjana de 66.
És la fórmula que tenim per calcular-ho tenint una sistòlica i una diastòlica.
Aquesta és la pressió que en molts processos fisiològics és important.
Una de les coses que... si mai algun dia parlem de traumatisme cranioencefàlic,
una de les qüestions fisiològiques importants és la pressió de perfusió cerebral,
que és agafar la pressió arterial mitjana, aquesta que acabem d'explicar ara,
i restar-li la pressió intracranial, i llavors saps quin diferencial de pressió
arribarà a la sang allà per poder difondre el seu oxigen.
Hem introduït aquí el concepte important, pressió arterial mitjana.
Aquest és el número que segurament hauríem de fer servir sempre,
més que la pressió arterial sistòlica i més que la pressió arterial diastòlica.
I aquest número durant molts anys no es feia servir perquè l'havies de calcular respecte a com ho mesuraves.
L'exemple típic d'això és la persona que està a 100 de sistòlica i a 35 de diastòlica.
Fem 90 i 35, que potser és més creïble.
Aquesta persona té una pressió... tu veus el 90 i dius, home, està una miqueta justa,
però el 35 t'està dient que la cosa va de mal borràs.
Tens una pressió arterial mitjana força baixa.
No l'he comptat, però no el podríem comptar.
90 i 70 són 160, partit de 3 són 50 i pocs.
És una pressió arterial mitjana per sota de 65, que és un número que fem servir de referència.
A pressions arterials per sota de 65 tindrem algunes zones hipoperfoses.
A pressions arterials per sobre de 65 tot el cos està relativament ben perfós.
Jo, Albert, normalment faig servir una aplicació en el mòbil que és el MDCalc.
I en aquest també, com en moltes, hi ha eines que són fórmules.
I ells fan servir, que no sé si és exactament el que abans de dius tu,
que és la pressió arterial mitjana,
ell diu que és la suma de la sistòlica dividit per 3, més
la diastòlica multiplicat per 2 i dividit per 3.
I si tot això ho multipliques per 3 et dona que una sistòlica més dues diastòliques partit a 3.
Sí, sí. El que acabes de dir tu és la manera formal.
De fet, la manera formal d'aquesta fórmula és
la pressió arterial mitjana és la diastòlica més un terç de la pressió de pols.
On la pressió de pols és la sistòlica menys la diastòlica.
Per complicar-ho una miqueta, total, si fas els números acaba sent això.
Pressió arterial sistòlica més dues vegades la diastòlica, tot això partit a 3.
És la fórmula de Gauer, aquesta se'n diu ara.
També s'ha de dir que sembla que no és la més precisa de totes,
no és la que més s'hi acosta.
Hi ha una que compensa això afegint-li dos o tres mil·límetres de mercuri més.
És així una miqueta, ja veiem que és una miqueta imprecís això.
De totes maneres, suposo que ens podem refiar, no?
Si tens un pacient monitorat i se li va mirant la tensió arterial,
el mateix aparell ja et va dient la tensió arterial mitjana que...
Vull dir que amb això ja ens podem refiar, no?
No cal que anem fent càlculs matemàtics al mig de la guàrdia.
No has de fer els càlculs, la màquina te'ls dona.
I de fet, i aquí és el motiu de l'entrada,
les màquines automàtiques de mesurar la pressió
no fan res de tot el que hem explicat fins ara.
Ni registren, evidentment, l'impuls directe de pressió,
directe de la sang contra el sensor,
perquè evidentment no són invasius,
ni mesuren la pressió màxima ni mesuren la pressió mínima.
El que fan aquestes màquines és: posem el braçal, puja i baixa la pressió.
El que estan mesurant contínuament és com oscil·la aquesta pressió
que ells tenen en aquell moment, com va oscil·lant respecte el temps.
És a dir, quan la sang en el moment de sístole passa per dins el braç,
es produeix un augment de volum del braç.
Imagineu-vos el que estem parlant.
Una artèria braquial, per exemple, que deu mesurar?
No arribarà pas al centímetre de diàmetre ni de bon tros.
Doncs, quan ve la sístole, aquests pocs mil·límetres que es dilata l'artèria
augmenten una misèria el volum del braç.
Com que augmenta aquest volum del braç, el nostre braçal detecta aquest augment de volum
amb un augment de pressió. I a la maquineta nostra el que detecta és com va oscil·lant
aquesta pressió, que no és lineal, va pujant i baixant,
és a dir, fa un mostreig durant el temps i va veient com la pressió que ell té assignada
va fent unes petites oscil·lacions, una vibració.
Doncs, el moment de màxima amplitud d'aquesta oscil·lació
és el moment de pressió arterial mitjana.
La nostra màquina que fa? Puja a una pressió màxima on no detecta cap oscil·lació
perquè la pressió és tan alta que la pressió arterial és incapaç de travessar
i va baixant mica en mica, mica en mica, mica en mica.
Cada vegada, com que la pressió és més baixa, la pressió arterial va compensant
i arriba un moment en què ja travessa tota la llargada del braç.
Cada batec anirà fent oscil·lar lleugerament aquest sensor del braçal
fins que arribarà un moment que deixarà d'oscil·lar perquè ja tota la sang passarà lliurement
perquè no hi ha cap obstrucció.
Doncs, el moment de màxima oscil·lació d'aquesta petitíssima oscil·lació
és la pressió arterial mitjana.
És a dir, realment el que està mesurant la màquina automàtica és la pressió arterial mitjana.
No ens mesura ni una sistòlica ni una diastòlica.
Però, en canvi, quan mirem el nostre monitor, doncs, et sortirà una sistòlica,
una diastòlica en gran i després allà entre mig d'uns parèntesis un numeret,
que és la pressió arterial mitjana.
Doncs, la pressió arterial mitjana és el que ha mesurat el nostre aparell.
D'on treu la sistòlica i la diastòlica?
Doncs se les inventa
En base a algorismes que ha fet el fabricant, doncs, agafa i diu,
doncs, mira, per una arterial mitjana de 50 li corresponen una diastòlica de 50 i una sistòlica de 100.
M'he inventat els números, no els he calculat ara mateix.
Realment, el número que ens està donant de sistòlica a diastòlica és, no diré que inventat,
perquè, evidentment, s'han fet càlculs, però és un número calculat, no és un número mesurat.
El que és mesurat és la pressió arterial mitjana.
Això, com que parlem de magnituds de números que no són molt grans,
doncs, tampoc és una cosa especialment rellevant.
Però, és clar, si nosaltres decidim que a una persona li hem de posar noradrenalina
perquè està a 64 de pressió arterial mitjana o està...
És igual, perquè està a 59 de pressió arterial mitjana i a 60 no decidiríem posar-li.
Conyo, és només un, compte amb això.
Sí, però hi ha indicacions que sí que et refies de la sistòlica o de la diastòlica puntual més que de la mitjana.
Per exemple, si tens una emergència hipertensiva,
doncs, potser depèn de quines xifres de tensió sistòlica o diastòlica li posaràs, no sé, un labetalol endovenós,
o no li posaràs, no tant de la mitjana.
I aquí, en aquest cas, la sistòlica és inventada, calculada, perdó.
Què passa amb això? Es fan servir algorismes.
No han agafat un tio, s'ha llepat el dit i ha anat mirant amb un ull tapat i ha dit: tant.
Això s'ha mesurat i, com ja vam explicar en el seu dia de la pulsioximetria, s'ha mesurat amb voluntaris sans.
I a sobre s'ha comparat, en comptes de comparar-ho la majoria de vegades,
en comptes de comparar-ho amb pressions arterials invasives,
que és el gold estàndard, que és el que mesura realment el que hi ha,
es mesuren amb pressions arterials mesurades amb el mètode auscultatori.
Que ja és imprecís perquè necessites algú amb el fonendoscopi escoltant.
O sigui, anem acumulant imprecisions.
D'això de la pressió arterial auscultatòria a l'ambulància és inútil.
Amb el soroll que hi ha no pots escoltar res.
I al servei d'urgències també és bastant inútil,
perquè la veritat és que serveis d'urgències silenciosos pocs també.
L'avantatge del mètode, aquest oscil·latori que se'n diu, el mètode automàtic,
és que aquí el soroll és relativament poc important.
Per cert, deixa'm fer un apunt, una tonteria.
Fa uns quants dies vam tindre una estudiant francesa
que comença ara al setembre la carrera de Medicina
i el treball de recerca era, curiosament, mesurar,
primer mesurar quin era el nivell de soroll que hi havia als serveis d'emergències
i quin impacte podia tenir.
I com que has parlat això ara, se m'ha vingut a la memòria,
i com que ja el deu haver presentat i tot això,
a veure si li dic que ens l'enviï o li podem fer una mini-entrevista un dia d'aquests
i que ens expliqui, perquè a mi em va explicar alguna cosa
i em va semblar interessant i preocupant
el nivell de soroll que tenim a urgències
i la implicació que això pot tindre en molts aspectes.
I tant. He sentit deliri per aquí?
Sí, sí, no, no. Va, res més. Continua, Albert, perdona.
Doncs això, que ens trobem que la validació del que mesura la màquina
ve determinada per un mètode que tampoc és excessivament precís.
Està mesurat amb voluntaris sans.
A més a més, perquè et donin les autoritzacions,
el requeriment de l'agència d'autorització tampoc és que sigui un escàndol de precisió
i no et demana que quadris al 0,0.
Amb la qual cosa, hòstia, tenim uns números així una miqueta brfff...
Llavors hi ha hagut gent, hi ha hagut savis que s'han dedicat a mesurar realment quin impacte té això.
Pots fer-ho fàcil, bé, fàcil no hi ha res fàcil per investigar en aquest planeta,
però a l'UCI que tens gent amb un catèter arterial,
doncs els pots anar posant el braçal i comparar.
I, no ho sé, a l'entrada del bloc vaig destacar un estudi d'un tal Kaufman
que aquest estudi el que fa és agafa una pila de mesures
i mira quina dispersió hi ha respecte a aquest gold estàndard que seria la pressió arterial invasiva.
Doncs resulta que el que menys se'n va del valor que li correspon,
és a dir, jo mesuro una sistòlica i la comparo respecte a la sistòlica invasiva,
doncs això se me'n va a una certa distància.
Doncs el que menys se'n va d'aquesta distància és la pressió arterial mitjana.
I la pressió arterial mitjana és el número més precís,
com d'altra banda també és normal, és el mesurat,
respecte a la pressió arterial real d'aquell pacient.
Per tant, el missatge que voldria deixar és,
si mesures una pressió arterial amb una màquina oscil·lomètrica,
amb una màquina automàtica, sisplau, sisplau, sisplau,
queda't que la mitjana és el més precís, que els altres no ho són tant.
I aquí ens queda per parlar només, si ja estem parlant dels problemes de precisió d'aquesta mesura,
saber quan ens en podem refiar més i quan ens en podem refiar menys.
Llavors, si tens una arrítmia, la pressió és molt menys fiable,
perquè justament estem parlant que la màquina mesura l'oscil·lació màxima,
doncs si tens una arrítmia, cada batec ejecta un volum diferent de sang.
Per tant, l'oscil·lació canviarà no només perquè la màquina va mesurant
amb més o menys pressió respecte a l'arterial,
sinó perquè a més a més cada batec que ejectarà una quantitat de volum diferent
tindrà una pressió diferent.
Per tant, si tens un pacient amb una fibril·lació auricular,
doncs aquella pressió no serà tan precisa com si estigués en un ritme sinusal.
Una altra cosa, aquesta pressió arterial, com sempre,
nosaltres vivim en un planeta amb gravetat, per tant la gravetat ens afecta a tot.
Nosaltres mesurem la pressió arterial amb un braçal al braç
perquè és la mateixa alçada a la que tenim al cor.
Si alguna vegada teniu ganes de jugar amb aquells aparells de pressió que es posen al canell,
proveu a prendre-us la pressió amb el braç per sota de la cuixa, per exemple,
i amb el braç a dalt de tot.
Veureu quins números més divertits que surten.
Per tant, hem d'intentar tenir sempre el braçal de la pressió
a l'alçada d'on hi tindríem els ventricles.
Al braç és senzill perquè només que tens el braç adherit al cos ja està a lloc.
Si tenim el pacient estirat, doncs podem... de fet algunes vegades ho hem fet,
si tens un pacient que els dos braços els necessites perquè estàs passant infusions de medicació
que no poden aturar-se, per exemple, una noradrenalina o unes bombes del que correspongui,
que dius, hosti, compte amb això.
O tens un braç que el tens inhabilitat perquè està trencat i a l'altre braç,
hi tens les vies, però justament prens les pressions en aquell braç,
que justament és per on està passant la noradrenalina.
Doncs a mi em fa una certa angúnia prendre la pressió en aquell braç
si l'haig de prendre cada minut, cada dos o tres minuts,
perquè, hòstia, que no m'entrarà la nora, tinc un problema.
Llavors, a vegades què fem servir? A vegades fem servir els bessons.
Si el pacient està estirat, tenim l'aparell de pressió a la mateixa alçada ventricle,
el número... bueno, ja tampoc és tan precís.
De fet, llegia un estudi que ha sortit, no l'he pogut llegir,
he llegit només el resum, que parla que les pressions arterials al bessó en pacients estirats
has de calcular que són uns 10 mil·límetres de mercuri més de la que mesuraries al braç.
Això també ho has de tenir present.
Clar, el número absolut, potser no ens en podem refiar gaire,
de les oscil·lacions, de la variació sí que ens el podem refiar.
És a dir, si aquella persona el teníem una pressió de 100 de mitjana
i ara el tenim una pressió de 90, és que la pressió arterial mitjana,
en el mateix lloc, ha baixat.
Potser no era 100 inicialment, potser era 80.
Déu-n'hi-do quin canvi. Doncs ara saps que ha baixat.
I això que he comentat ara fa un moment, que posem la pressió cada minut, cada dos, cada tres,
una de les coses que ens passa i que hem de ser conscients d'això és que els nostres aparells
abans deixaran de donar-te un número, que donar-te un número incorrecte.
És a dir si ells veuen que la pressió, que la mesura que estan fent no se'n poden refiar, no et donaran cap número.
A vegades què ens passa? A vegades ens trobem una reanimació d'un pacient
que no ens creiem la pressió que ens diu o directament no ens dona cap número.
I insistim, insistim, insistim, insistim.
Potser és que senzillament aquella persona té les pressions tan baixes que no són detectables.
No perdem excessiu temps en comprovar i recomprovar, recomprovar.
És a dir, quan la pressió és una bírria, a les pantalles surt, que és una bírria, o no surt.
Quan tinguem una, dues, tres mesures que no estem obtenint una pressió, si us plau, fem alguna cosa. Tenim un problema.
Un dia parlarem d'un concepte que m'agrada molt que és el Defend the Map, de defensa la pressió arterial mitjana.
És una cosa que ens hem de... També suposo que quan parlem del TC sortirà,
que tots els episodis d'hipotensió són gravíssims pel pronòstic del pacient i demès.
Per tant, primer missatge que ja he recordat abans.
De les màquines automàtiques ens hem de refiar de la pressió arterial mitjana,
tenint en compte aquests factors que he explicat de la posició del braç i de les arrítmies.
I quan tinguem pressions arterials que costen de mesurar o que són molt birrioses, actuem. Alguna cosa passa.
Si hem de fer algun procediment al pacient que el pot enviar a fer punyetes,
posem les pressions amb una certa gràcia. Si hem d'intubar un pacient, que la hipotensió durant la intubació també és un problema,
no posem la pressió cada mitja hora, la posem a revisar cada minut, cada dos o cada tres per tenir una seqüència.
I em sembla que de la pressió ja no tinc res més a explicar. He fet un resum d'una qüestió bàsica
i gairebé més que un resum, sembla un llençol.
Per tant, me quedo amb que si la màquina no me dona una xifra o la xifra és molt preocupant,
realment, home, comprovar-ho un parell de vegades, però realment pensar que el problema el té el pacient i no la màquina.
Correcte.
I intentar començar a posar-hi solució, més que dedicar-hi mitja hora a canviar aparatus i a canviar coses,
sinó que mirar-te a la clínica del malalt.
I que si la pressió arterial mitjana és raonable però els números de sistòlica i diastòlica no ho són tant,
no és tan preocupant com a la inversa.
Si tens uns números de sistòlica que estan molt bé però tens una pressió arterial mitjana que és una bírria,
per tant la diastòlica és molt baixa, doncs no et refiïs de la sistòlica.
La mitjana t'està dient que el teu pacient té un problema.
Molt bé, molt interessant.
Molt bé Albert, doncs crec que no hi ha res més d'aquest tema.
Vinga, passem a la següent secció.
En l'episodi d'avui volia parlar d'un Essencial del juny del 2021
i que parla sobre la urgència hipertensiva i del seu tractament.
Hi ha diferents conceptes, que és la hipertensió arterial mal controlada,
que és quan parlem d'unes tensions per sobre de 140-90.
Hi ha un altre concepte que és la urgència hipertensiva
i hi ha un altre concepte que és l'emergència hipertensiva.
Són conceptes que depenent de la societat que estiguis parlant o pensant,
si és l'Europea de Cardiologia, la Societat Europea d'Hipertensió o la OMS,
ni amb ells els queda ben clar què és una cosa i què és una altra.
Quan parlem d'urgència hipertensiva, en principi és una persona amb una tensió arterial elevada
sense lesions als òrgans diana.
Quan parlem d'emergència, és una tensió elevada,
i parlem d'unes xifres, per exemple, per sobre de 180 de sistòlica
i per sobre de 110-120 de diastòlica,
però que té unes lesions o una manifestació a nivell dels òrgans diana.
Digues-li el cervell, digues-li els ulls, digues-li el cor, digues-li els ronyons
o les arteries centrals o perifèriques.
Problemes amb gent que ens venen els serveis d'urgències amb crisis hipertensives,
digues-li urgències o emergències, és igual,
gent amb tensions arterials per sobre de 180 i 110-120 de diastòlica,
en tenim moltes, en tenim com, no sé, com a mínim almenys el nostre servei,
on jo treballo una cada dia, perquè és una de cada 200 visites a urgències,
són gent que consulten per això.
Però només una meitat o dos terços són gent que no tenen cap manifestació
de lesions dels òrgans diana.
Per tant, moltes societats d'aquestes, l'Europea i l'OMS i tal,
discuteixen si realment el concepte de crisi hipertensiva ha quedat obsolet o no,
hi hauríem de parlar senzillament d'emergència o no emergència,
perquè veuen que les urgències hipertensives,
la persona que té una tensió elevada de 180-200 de sistòlica,
sense lesions dels òrgans diana, la veritat és que aquesta gent,
a curt termini, no té cap problema, vull dir, no li passarà res,
ni avui, ni demà, ni demà passat, ni als pròxims dies.
Per tant, és una persona que té la tensió mal controlada i punt,
no s'ha de fer especialment cap cosa més, sinó que senzillament et recomanen
que si ve una persona a urgències amb aquestes característiques,
facis un repòs, deixis un rato descansant, l'estiris, un ambient tranquil,
tranquil·litzes el pacient i tornes a fer una altra avaluació.
En cas que potser estigui... continuï amb les tensions molt altes,
normalment és perquè el seu tractament de base de la hipertensió no el fa bé
o ha fet una transgressió dietètica o el que sigui,
i per tant s'ha de modificar una miqueta això.
Però normalment, o en gairebé cap cas, amb aquest tipus de pacients
que tenen una urgència hipertensiva, és a dir, que no tenen lesions
o que tenen manifestació d'una afectació dels òrgans diana,
no s'ha de fer ni tractament endovenós antihipertensiu,
ni molt menys intentar baixar la tensió especialment.
Per tant, aquesta recomanació de l'Essencial,
elaborada a través de la Societat Catalana de Medicina Família i Comunitària
i amb la Societat Catalana de Cardiologia, de la Societat Catalana de Hipertensió,
de Farmàcia Clínica i altres societats,
recomanen que davant d'alguna crisi hipertensiva realment veure si és una urgència o una emergència.
Si és una urgència, és a dir, que no té lesions dels òrgans diana,
tranquil·litat, repòs, tornar a mirar la tensió al cap d'una estona,
i mai fer tractament endovenós i repassar l'adherència que tingui del tractament.
I en alguns casos, veure si es necessita algun tractament via oral
o reajustar el que estigui fent. I això és tot d'aquesta recomanació de l'Essencial.
Aquí és feina del metge de capçalera els que en tenen,
perquè cada vegada és més difícil trobar-ne, de metges de capçalera.
Sí, de fet, te recomanen, si no vaig equivocat,
ells te recomanen que en un període de set dies el pacient vagi al metge de família
i que ell decideixi si ajustar el medicament antihipertensiu que està prenent,
o canviar-li, o afegir-li un altre. Això en el pacient que té una urgència hipertensiva.
És a dir, el que et ve a urgències amb unes sistòliques de més de 180,
o amb una diastòlica de més de 110, 120, però que no té afectació dels òrgans diana.
Nosaltres d'aquests en veiem bastants.
I en veiem bastants perquè al meu territori hi ha molt turista
que ve de zones properes a la costa, que és on viu la majoria de la gent,
i ve a fer el turista i puja més de mil metres que estem la vall,
però també a vegades se'n va més amunt.
I sembla, això dic sembla perquè no sóc expert en el tema,
sembla que això té afectacions en la pressió arterial dels individus.
És a dir, si canvien d'alçada els puja la pressió.
I ens vénen a veure sovint perquè tenen pressions altes,
amb més o menys simptomatologia, habitualment mal de cap,
i au, ja els tens allà, estira'ls, tingue'ls una estona,
explica'ls mitja vida i miracles i de tant en tant algun captopril cau per allà
perquè amb la pressió de 18 no poden marxar, amb una pressió de 18 que fa molt lleig.
Millor no opino sobre les pressions de 18 si fan lleig o no.
Sí, sí, el que està clar i el que ens diuen és que a curt termini,
és a dir, als pròxims dies o setmanes,
tenen el mateix pronòstic que una persona que tingui una tensió mal controlada,
una tensió d'unes sistòliques de 150-90 o 140-90 i que fa la seva vida normal.
A curt termini no li passarà res.
Per tant, no li has de fer res especialment, senzillament dir-li
que vagi al seu metge en els pròxims dies, procuri menjar sense sal
i si pren el medicament que li han receptat per la hipertensió,
prengui-se'l bé i de la manera que li han dit.
I amb això n'hi hauria d'haver-hi prou.
No cal fer segons quines coses amb segons quines pressions.
Almenys de forma sistemàtica.
Després valores cada cas particular,
però sí que de forma sistemàtica no s'ha de tractar tot pacient que ve amb una tensió elevada.
Doncs va, anem a la següent, anem a l'urgemmot, la secció lletra ferida a l'EMpodcat.
Mira, començo jo.
Tens alguna llista tu o tens alguna recomanació o alguna cosa?
No, no, vinc a fer penitència perquè he estat transcrivint l'episodi anterior
i hi haig de fer una fe d'errates perquè anava transcrivint
i a mesura que anava transcrivint se'm posaven els pèls de punta.
Per les moltes bestieses que diem malament, algunes són de l'urgemmot.
Mira, una molt tonta.
Vam parlar, si us en recordeu, parlàvem de l'hemorràgia exsanguinant
i en algun moment vam parlar del sagnat així poc exsanguinant però molt emprenyador
de la polpa del dit.
És la part aquesta al final dels dits, el que repengem quan apretem amb el dit alguna cosa.
N'hi hem dit polpell ni hem dit polpis, però no es diu polpa del dit.
Això surt als urgennmots de la pàgina de l'UrgemCat, cortesia d'en Xavi.
Per tant, polpell del dit no, polpa del dit.
I després aquí, bé, una altra fe d'errates.
Aquesta no és lingüística però també té el seu què.
Parlàvem d'uns apòsits hemostàtics que antigament,
i de fet encara existeixen quirúrgicament,
la marca comercial que jo recordo és lyostip, que parlàvem de si eren d'un material o d'un altre.
Bé, es veu que estan fets de fibra de col·lagen i per això tenen tanta adherència
i són tan malparits de treure.
Això és una fe d'errates, una més.
I per acabar amb el quadre aquest, mentre anava fent la transcripció, carai,
vam parlar molt del Chitosan, que és un d'aquests agents hemostàtics,
que és de closca de crustaci, una cosa d'aquestes.
I Chitosan per aquí, Chitosan per allà i, cony, el corrector automàtic només feia que Chitosan...
I jo, què passa? Vaig anar a buscar el Chitosan i resulta que en català no es diu Chitosan,
es diu Quitosan, amb Q-U en comptes de CH.
Aha, això em recorda a la colquicina.
Doncs mira, és exactament el mateix.
Em ressona molt aquest mateix problema.
De la colchicina, colquicina, doncs del Chitosan, Quitosan.
Quitosan
Cada dia aprenem una cosa nova. Va, Xavi, què tens tu?
Sí, he començat a fer una recopilació que podem fer-ho en diversos episodis
del llistat que tenim de recopilació de termes que hi ha a l'UrgemMot,
una recopilació de diagnòstics o de problemes de salut.
I aleshores, ara en podem fer 6 o 7 i després al pròxim episodi en farem més.
Repasso. Per ordre d'alfabètic tenim, per començar, l'anafilaxi o reacció anafilàctica en lloc d'anafilàxia.
Això va ser el nostre primer episodi.
Exacte, sí, ja ni me'n recordo de quan feia, però després de 25 episodis, no?
Després, parlem d'atac isquèmic transitori en lloc d'accident isquèmic transitori.
Després, parlem de candidosi, en lloc de candidiasi.
Un altre és la cefalàlgia en agrupaments, que també en podríem dir cefalàlgia en brots,
en lloc de, en castellà és la cefalea en racimos o en anglès el cluster headache.
Doncs en català, si ho volem escriure bé, doncs el millor posar cefalàlgia en agrupaments.
Això fa pupa, pupa, eh?
O cefalàlgia en brots, no?
Sí, si, però, hòstia, quan venen, venen cascadets, eh?
Ah, pupa vols dir pels pacients, eh? Sí, home, sí.
Sí, sí.
Sí, sí, sí, és un problema per ells, sí, sí.
Després, n'hi ha un altre que és molt bonic, que és el colze de mainadera,
que sempre en diem, sí, una pronació dolorosa,
però pronació dolorosa és el signe específic d'aquest problema de salut.
És el que veiem, el que el pacient ens explica, bé, no el pacient, la mare o el pare, l'acompanyant,
però el diagnòstic mèdic és colze de mainadera.
L'èczema, després tenim l'èczema, que va amb un accent obert a la E,
en lloc d'ezema o, en realitat, d'altres formes de dir-ho,
que és aquest tipus similar a una dermatitis, doncs és un èczema.
Després hi ha l'epifisiòlisi, nens que fan traumatisme i es donen un cop al canell
i l'epífisi distal del radi es queda una mica desplaçada.
Doncs això és una epifisiòlisi, amb accent obert a la O.
Epifisiòlisi, hòstia, aquests accents fan mal, eh?
Sí, sí, els diem, moltes vegades els diem malament.
Estan posats i deu ser perquè els diem d'una manera determinada, si no, no els posarien.
Me'n queden tres, ja estic.
L'estat epilèptic, aquest ja l'havíem parlat algun dia.
En lloc d'estatus epilèptic, doncs en lloc d'estatus, estat epilèptic.
Després, la gent que contínuament, en el ritme cardíac, fa extrasístoles.
Doncs el problema de salut d'aquestes extrasístoles freqüents és l'extrasistòlia.
I després podríem dir, en lloc de fallo multiorgànic, correctament,
hauríem de parlar d'una síndrome de disfunció multiorgànica o un fracàs multiorgànic.
Però intentem evitar parlar del tema de fallo multiorgànic.
I ja està, el pròxim dia en farem unes quantes més.
I així acabarem de repassar tots els problemes o diagnòstics de la gent que ve a urgències.
Molt bé, escolta, per acabar la secció, si recordeu de l'episodi 24,
en els últims episodis havíem posat una juguesca,
perquè al grup de Telegram de tant en tant posem juguesques amb els urgemmots.
Posem la definició i que la gent trïi de les vàries opcions que se'ls dona
quin és el mot correcte, la forma correcta d'expressar-lo.
Això, com heu anat veient, és un rotllo al final per nosaltres aquí a l'episodi,
perquè sempre ens en descuidem.
Total, que hem decidit que no ho farem més.
Que qui tingui interès a fer la juguesca a l'urgemmot,
que s'apunti al grup de Telegram, que de tant en tant surten i fem les nostres rialles.
Però sí que hauríem de donar la resposta de l'episodi anterior.
El mot que volíem, la definició del mot era
cadascuna de les ramificacions dels bronquis terminals que connecten amb els conductors alveolars
tenen les parets més fines i absència de cartílag,
presenten pocs cilis i no estan del tot recoberts per mucosa.
En català correcte això és un bronquíol, està accentuada la I.
Igual que hi havia l'alvèol, també hi ha el bronquíol.
Queda resolta la juguesca de l'urgemmot de l'episodi 24.
I a partir d'ara, qui vulgui jugar, que s'apunti al grup de Telegram i a jugar.
Molt bé. Què més?
Hauríem de parlar de les... alguna recomanació?
Sí, sí, les recomanacions, que es veu que quan hem preguntat quines seccions havíem de mantenir,
la de les recomanacions, tothom en vol més.
Doncs vinga, anem per les nostres d'aquest episodi.
Doncs mira, jo tenia una recomanació, és una pàgina web, es diu redantidotos.org.
I com ja diu la paraula, va d'antídots i normalment va de toxicologia.
És una iniciativa de la Societat Catalana de Farmàcia Clínica
i d'alguns toxicòlegs clínics que veien que tindre disponibilitat
d'una quarantena d'antídots que es necessiten en un servei d'urgències,
la disponibilitat és difícil perquè molts d'aquests antídots, per exemple,
són importats, són medicació estrangera,
o són medicaments que com que es fan servir molt poc caduquen,
alguns són medicaments cars...
Total, que no tots els serveis d'urgències tenim tots els antídots.
Aleshores van veure que si feien un treball col·laboratiu entre els diferents hospitals de Catalunya
i ens posàvem d'acord, doncs no feia falta que tothom tingués de tot,
sinó que hi hagués una coordinació entre els diferents serveis de farmàcia
i d'urgències dels diferents hospitals
i en cas que jo tingués necessitat d'utilitzar algun antídot,
ràpidament sapiguer a qui trucar, amb quin servei de farmàcia contactar
i ja tindre un servei de transport programat
i que al cap de poca estona m'arribi l'antídot que està a Puigcerdà,
que m'arribi a Figueres, a Girona o on sigui, amb un temps prudencial.
Aleshores això és la red d'antidotos.org que s'ha intentat,
a través de la Sociedad Española de Farmacia Hospitalaria
i de la Societat Catalana de Farmàcia Clínica,
posar-se d'acord i fer aquesta red, que ara és a nivell espanyol
i tenen la pàgina web aquesta que és la redantidotos.org.
Cada servei d'urgències de cada hospital s'ha de posar en contacte amb aquesta iniciativa
i sol·licitar que volen formar part d'aquesta red
i aleshores hi ha una sèrie de persones a farmàcia i a urgències
que són els responsables de mantenir l'estoc,
de mantenir la informació actualitzada a la pàgina web
i ser com els interlocutors d'aquesta iniciativa.
Una altra cosa que pots utilitzar d'aquesta red d'antídotos
és que a la seva pàgina web hi ha una pestanya
on tens tota la informació de les indicacions, la dosi,
la forma d'administració, les precaucions que has de tindre,
els efectes adversos i tal de cada un dels antídots
que tenen un llistat de 41 antídots
que són els que normalment en el nostre àmbit podem arribar a utilitzar.
Per tant, si busqueu informació o teniu dubtes de com utilitzar qualsevol tipus d'antídot
aquí en aquesta redantidotos.org, com a consulta, també és un lloc molt vàlid.
També tenen un altre servei i és per consultes no urgents.
És a dir, si hi ha alguna cosa que us preocupa o que vulgueu millorar del vostre...
si esteu fent els protocols del vostre servei i teniu dubtes
o teniu un dubte científic de dir, ostres, això tenim dubtes de com s'ha de fer.
Doncs tenen un correu electrònic i aleshores tu els hi envies.
Lògicament no és mai urgent, us escoltaran i com que hi ha toxicòlegs i hi ha farmacèutics i tal,
us contesten i us donen respostes als vostres dubtes científics o clínics.
I això és el que us volia... que coneixia que existia el red de antídotos i volia compartir-ho amb vosaltres.
Molt interessant. Fa un temps vam fer un protocol d'intoxicacions al meu centre.
Vam contactar amb la gent de la Socmuetox, que són alguns dels que estan darrere de la red de antídotos.
Són molt bona gent, professionals excel·lents, gent molt agradable.
Bé, i la meva recomanació per aquest episodi és un pòdcast. Es diu Cardiopodcast.
És un pòdcast de la Sociedad Española de Cardiología, de la sección de jóvenes de la Sociedad Española de Cardiología.
Jovenes fins a quina edat?
Sent metges joves serà fins als 40 noi, perquè a l'edat que acabeu medicina...
És que m'ha fet gràcia.
La sección de jovenes parla de cardiologia en general, però, evidentment, hi ha coses de cardiologia que ens afecten als serveis d'urgències.
És un format interessant de tertúlia.
Tampoc ben bé de tertúlia.
És força interessant els temes que ens interessen, evidentment, que són els que escolto. No els escolto pas tots.
Té el seu què.
I el destaco també perquè penso que és una forma que totes les societats científiques i fins i tot les revistes,
les revistes també ho estan fent, les revistes d'articles mèdics,
és una forma d'arribar molt més enllà.
Parlàvem un dia amb un company que no sé quantes citacions pot tenir un article que tu hagis escrit,
però quan arribi al Twitter tindràs una burrada d'interaccions, moltes més interaccions, que no pas en la publicació formal.
Aquí ve a ser el mateix. És a dir, si tu vols que arribi la teva informació que consideres rellevant per la pràctica clínica de la teva especialitat,
doncs tenir... des de canals de YouTube, tenir els nous mitjans de transmissió de coneixement, és fer-los servir.
I en aquest cas el CardioPodcast em sembla ben produït també, no pas com el nostre,
és una cosa ben feta, amb els seus editors, tot molt bé, molt maco, i de tant en tant temes interessants.
Recordo l'últim, estava a l'hort l'altre dia arrencant herbes,
escoltant el pòdcast que parlava del tractament endovascular del TEP, que és un tema que vam parlar també, no recordo en quin episodi,
De fet dos episodis, no sé si el 19 i el 20, que parlàvem del TEP, doncs potser d'aquí no massa anys haurem de parlar del tractament endovascular del TEP,
que es veu que la cosa va forta.
De la trombòlisi, de fer una trombectomia i aquestes coses.
Sí, sí, vàries coses. Hi ha des de per catèter fer la trombòlisi dirigida, que això ja en vas parlar,
però ja parlen de fer recuperació de trombi... una miqueta com l'ictus,
demanem perdó per no haver parlat encara de l'ictus, però ja hi arribarem,
quan trobem l'expert adequat hi arribarem.
Doncs de l'estil de la trombectomia per l'ictus, també de la trombectomia.
Bé, en fi, Cardiopòdcast, no recordo ara mateix l'enllaç, el trobareu al vostre reproductor, busqueu Cardiopòdcast i serà allà,
i si no ja posarem l'enllaç a les notes de l'episodi.
Molt bé, molt interessant.
I què més? Jo penso que ja... ens queda alguna cosa? jo penso que ja hem fet de tot, no?, aquest episodi.
Jo crec que ja podem tancar. Recordar que tenim el grup de Telegram,
posem la musiqueta, que ja hem tret les gralles, a petició popular també, i ens veiem al pròxim episodi.
Va, vinga, fins la propera.