EMPodCat, el pòdcast d'urgències i emergències mèdiques en català.
Hola, benvingudes a un nou episodi de l'EMPodCat, el que fa 33, que si Déu vol el publicarem al febrer de 2024.
Com sempre, els que fem aquest pòdcast som en Xavi Basurto, des de l'Empordà. Hola Xavi, bon dia.
Hola, bon dia. Jo sóc en Xavi Basurto, que sóc metge d'urgències a l'Hospital de Figueres i també a l'Avançada a la 606
i amb un blog que és urgem.cat. Allà intentem, quan tenim temps, sempre dic el mateix, quan tenim temps publiquem coses,
que allà, si trobeu alguna cosa interessant, doncs fantàstic. I a l'altre costat sempre tenim també l'Albert Homs.
Albert, explica'ns alguna cosa teva per a la gent que no ens conegui.
Jo sóc l'Albert, com en Xavi també tinc un blog, es diu emermedpirineus.cat i a les xarxes socials, a Mastodon
i allò que ni deien Twitter abans i ara, saber quan durarà, també estem allà amb això.
I des d'aquí l'EMPodCat, que ja sabeu que és aquest pòdcast que parlem d'urgències i emergències sanitàries o mèdiques, com preferiu.
També tenim, evidentment, el lloc web on posem els àudios, empod.cat, i tenim un grup de Telegram on ens expliquem penes amb els oients,
ja som una vuitantena. És interessant, de tant en tant posem coses que valen la pena.
Vinga, va, anem al tema d'avui, que ens l'has d'explicar tu, Xavi, que ens sembla que és força interessant i té a veure amb la medicina, però no només, oi?
Sí, avui volia explicar, no sé, fa dies que estem explicant coses que no són purament clíniques i avui continuarem amb la mateixa tendència.
I sí, jo volia explicar temes de seguretat dels pacients. Què podem fer nosaltres per millorar la seguretat dels pacients?
Perquè qualsevol cosa que fem, qualsevol persona és susceptible de tindre errors i aquests errors, habitualment, els paguen els pacients.
I està documentat. El que passa és que no tenim prou consciència de la magnitud del problema,
perquè s'estima que per errors de seguretat en l'assistència sanitària, errors que segurament serien evitables,
a tot el món hi ha 3 milions de morts anuals, a tot el món. A nivell d'anys de vida, de qualitat de vida perduts, de vida saludable,
és comparable a el que pugui passar amb els accidents de trànsit, amb l'HIV i més que, per exemple, la malària i la tuberculosis.
Carai, doncs la malària i la tuberculosis són malalties molt prevalents.
Estic parlant de tot el món, no només a països amb vies de desenvolupament, sinó a nivell mundial.
Vull dir que... els efectes perjudicials del sistema sanitari sobre les persones és comparable als efectes perjudicials als accidents de cotxe,
l'HIV, el paludisme i la tuberculosis. Estem parlant de coses que no ens en donem compte perquè el dia a dia no ens les deixa veure,
tenim molts pacients, estem per moltes coses i a urgències els pacients l'ideal és que hi estiguin unes quantes hores,
ja sabem que sempre hi estan més i això és una cosa també de la seguretat dels pacients,
però com que desapareixen a les 10 hores, doncs clar, tu els hi fas alguna cosa i potser és possible que el que els hi hagis fet
al cap de 24, 48 o 3 dies o 3 setmanes apareguin els efectes adversos del que has fet o del que no has fet
i costa ser conscient d'aquest tema. Els que ho estudien ens diuen que un de cada 10 pacients tindrà efectes perjudicials
que són evitables a conseqüència de l'existència sanitària, un de cada 10, i d'aquests un 10-15% són efectes severs o mortals.
Entre un 1 i un 2% dels pacients que veiem patiran dany.
Pot tenir alguna cosa important, sí. De fet, Estats Units calculen 130.000 morts anuals per efectes de l'assistència sanitària
en pacients de més de 65 anys. 130.000 morts. Al Regne Unit, Canadà, Holanda, que s'ha estudiat això,
un 5% dels morts a l'hospital són per errors evitables. Per exemple, només a Anglaterra, 11.000 morts anuals a Anglaterra
per errors evitables. Si féssim la regla de 3, a Catalunya són 1.300 morts anuals per aquesta causa.
Quan parles d'errors, et refereixes tant als errors d'acció, és a dir, que tu t'equivoques i, no sé,
el típic és el error de medicació, que li poses la medicació A en comptes de la B, però també altres coses, imagino,
no només aquest que és evidentíssim, sinó altres coses més subtils, no?
Sí, infeccions nosocomials, caigudes, errors de prescripció, que li poses un medicament que li tocava al pacient del costat
i li poses en aquest. Per exemple, que vam parlar en l'episodi passat de la prevenció de TVP,
que li poses quan no l'hi has de posar i el que li has de posar no l'hi poses. Això seria un error evitable.
I aquests errors evitables, com els podem evitar?
Bé, primer, conèixer-los, que existeixen, quins són i en funció d'això sí que tenim moltes coses.
Tot i això, no tots els... estem parlant o ens centrarem ara en factors humans,
és a dir, coses que tu sabent, tenint coneixement i consciència i una actitud i uns coneixements adequats,
podria disminuir de forma considerable. Hi ha moltes altres coses que no directament són errors humans directes.
Estic pensant, jo què sé, la forma de dissenyar les instal·lacions, la neteja, l'estat dels equips mèdics,
el manteniment, els sistemes informàtics, que siguin fiables, que siguin fàcils d'utilitzar,
la transferència d'informació d'un equip a un altre. Tot això són coses que afecten la seguretat del pacient
i no és directament un factor humà en aquell lloc concret on es prenen les decisions.
Tot això evidentment influeix en la seguretat del pacient, tot això suma aquests morts que hem comentat,
però bé, hi ha una part que sí que nosaltres com a professionals sanitaris ens toca directament
i que hi podríem fer alguna cosa. Ja està inventat, no estem inventant res de nou.
De fet, ja la indústria aeronàutica, als anys 70, ja se'n van adonar que el 70% dels accidents aeronàutics
eren d'errors humans i la majoria era per un fracàs del treball en equip i de la comunicació en equip.
Això és el 70% dels errors que es cometen i que segurament es pot extrapolar directament de l'aeronàutica
al sistema sanitari, tot i que el sistema sanitari és molt més complexe que l'aeronàutica.
I la gran diferència amb l'aeronàutica és que sempre pots decidir no volar.
I en el sistema sanitari, tancar crec que no és una opció.
No, i el pacient ha de vindre igualment. Vull dir, volar pots dir volo o no volo i el pacient normalment,
si li passa alguna cosa greu, ha de vindre. I tu l'has d'atendre. Sí, sí, tens raó.
A partir d'aquí ja es van inventar el CRM, el Crisis Resource Management.
La C és de crisi però pot ser... crec que la primera dallonses era de cockpit,
que el cockpit és la cabina dels avions. I aquí va anar evolucionant i en diuen la Crisis Resource Management,
que en català en podríem dir la gestió de recursos en situacions de crisi.
Gestió de recursos. I fa referència a totes les habilitats, que normalment són habilitats no tècniques,
és a dir, sobretot de comunicació entre l'equip i de distribució de tasques,
habilitats no tècniques que cal conèixer, dominar i, evidentment, utilitzar,
sempre que es treballa en equip, en situacions complexes on un error humà pot tenir conseqüències greus.
Això és el que fem cada dia a urgències. Per tant, totes les accions, tot el que facis
quan entra un pacient a urgències hauria d'estar sota aquesta gestió de recursos en una situació de crisi.
És a dir, que això pot servir no només quan estem a reanimació amb una aturada cardiorespiratòria
o el que sigui, o en un politraumàtic, no, no, un pacient que ve en una clínica de febre urinària,
aquí també hem de treballar en equip, la cosa es pot complicar i un error pot acabar amb conseqüències fatals pel pacient.
Per tant, aquest CRM, aquesta gestió de recursos, ho podem aplicar cada dia.
Quins factors hem de tindre en compte que influeixen? Factors humans que hem de tindre en compte, no?
Per exemple, només el factor del procediment. Els procediments poden ser complexes, no?
Complexes no vol dir difícils, sinó que intervenen molta gent, moltes eines, moltes variables,
aleshores es converteixen una cosa complexa, no? La intubació, l'RCP...
De procediments, també que sigui temps dependent, tots els codis són temps dependents,
quan hi ha manca d'informació, pacients estrangers, pacients sense acompanyants que no s'expressen bé,
pacients inconscients, tot això ens crea manca d'informació, incertesa,
per tant, és un factor important en la seguretat del pacient.
Factors individuals nostres dels professionals, no?
Ui, ui, aquí en tenim la tira, eh?
Aquí sí, hi ha emocionals, ja no et dic. L'estrès, el síndrome de l'esgotament professional,
el cansament, que tens son, que portes moltes hores de guàrdia,
i evidentment la falta de coneixement, la falta d'habilitats i la falta d'experiència.
Tot això són condicionants que afectaran la seguretat del pacient.
I aquests últims que has dit ara, és que penso, i llavors em desespero molt,
perquè és que tots els tenim.
La manca de coneixement, habilitats i experiència, vols dir?
I els altres...
I emocional, d'estrès, d'esgotament, son...
Clar, és que ho pares a mirar i dius, els tinc tots, tots els que són lesius pels meus pacients, els tinc tots.
Vaig cansat, estic fins al monyo, no en sé prou.
Ho mires i dius, mare de Déu Senyor, tens la sensació de ser un tio perillós, eh?
I si sobre fas guàrdies de no sé quantes hores, o tens dues feines, una aquí i una allà,
és el pa de cada dia, això. I això és cosa nostra, clar.
Sí, sí.
Cosa nostra, també, evidentment, de la cultura de l'empresa on treballes i etcètera, però...
Va, més factors que poden influir.
Estàvem parlant dels factors individuals, però també hi ha l'equip.
Pensant en coses, no? la distribució de rols, de tasques, la comunicació,
que moltes vegades és inefectiva i es creen uns problemons i uns mals entesos,
i al final, moltes vegades, el que el pateix, finalment,
al que no se li fa el que se li ha de fer o se li fa alguna cosa diferent, és el pacient.
Relacions, no?, disfuncionals entre professionals
I... No sé, només que sigui, per exemple, parlant de la transferència de pacients,
que no es faci de forma estructurada, sistemàtica, sempre de la mateixa manera,
i seguint un ordre com a l'IDEAAS, no?,
que em sembla que en vam parlar en un episodi del principi.
Sí, senyor. Un capítol de la primera temporada.
Doncs una tonteria com aquesta, que no es faci servir això i que no hi hagi la cultura
en els nostres serveis de fer-ho d'aquesta manera,
sabem que això és perjudicial pels pacients. Doncs no ho fem.
L'ambient, l'entorn, les interrupcions, no sé, a planta d'alguns hospitals,
tu veus infermeria quan estan carregant i preparant la medicació, no sé què, que posen...
No em molestis o no m'interrompis, no sé com ho posen.
Sí, sí. Les armilles de colors.
A urgències, això, jo almenys no ho he vist.
I les interrupcions, jo em passo la guàrdia amb tres converses a la vegada,
per telèfon, m'avisen per la porta i tinc el resident que m'està explicant no sé què.
Jo diria que la interrupció és el que defineix el servei, no?
Crec que començar un pacient i acabar-lo sense que t'hagin...
Bé, és que ho fem nosaltres. Als 15 segons que una persona ens comença a parlar ja l'interrompem. Per tant,
deu ser intrínsec a la naturalesa nostra, no?
Jo me'n faig creus de vegades, de dir...
crec que estic fent masses coses a la vegada, perquè això a la meva vida normal sóc incapaç de fer-ho
i en canvi quan estic a urgències ho estic fent perquè per nassos ho haig de fer-ho.
Perquè moltes vegades haig d'estar a dues converses a la vegada.
I això ens pensem que ho podem fer-ho, però som humans
i el cervell està estudiat que només pot fer una cosa a la vegada.
I si fas microtalls, quan tornes a començar la tasca d'abans has de tornar enrere.
El soroll.
Uf!
El soroll ens afecta molt
i a urgències en tenim de totes les tonalitats, de totes les amplituds d'ona i del que vulguis.
No ens falta soroll.
Equipaments, estic parlant de l'ambient, entorn,
equipament defectuós o desconegut i poc familiaritzat per nosaltres.
A vegades et poses a fer alguna cosa i dius hòstia, això ara feia temps que no ho feia servir.
I d'aparells en tenim per avorrir.
Per això al començament hem dit, no?
En entorns complexes, que qualsevol error pot suposar
un efecte pels pacients, doncs a urgències tot això es dona.
I a més a més dels aparells que n'hi ha de moltes menes,
però sobretot n'hi ha moltes marques dels mateixos aparells.
I els fabricants, si una cosa no fan, és posar-se d'acord perquè tot s'assembli.
Tot el contrari.
Si al desfibril·lador d'aquesta marca està al botó de desfibril·lar a la dreta,
l'altre, no pateixis, que el tindrà a l'esquerra.
Ja no diguem altres coses que segurament sortiran
de l'estil de les ampolles de la medicació,
que tothom sap que cada una és diferent de la del veí, oi?
I medicacions que estan retolades de forma bastant similar
i és fàcil de confondre les unes amb les altres.
Sí, és un despropòsit.
Sí, ara hem explicat problemes i ara veiem si...
Sí, perquè fins ara ens hem deprimit molt.
Ara a veure si això ho podem aixecar una mica.
Jo penso que són coses bastant lògiques, eh?
Penso no, són coses bastant lògiques
i penso que repetir-les i posar-les sobre la taula
ens fem més... som més conscients
i el fet de ser-ne conscients que existeix aquest problema
i que la solució és evident, doncs ens pot ajudar una miqueta.
Vull dir que no sé si explicaré grans coses que no sapiguem, però bé.
El tema de conèixer i preparar l'entorn.
Sapiguer on estan les coses, com funcionen tots l'equipament, és bàsic.
El tema d'etiquetat. Si necessites etiquetar-te les coses d'una forma determinada
pensa-ho amb l'equip i fem-ho tots de la mateixa manera.
Utilitzar ajudes cognitives. Els mapes d'equip, no?
Per exemple, hi ha vegades llocs, hospitals, que entres a reanimació
i ja veus al fons una gran pantalla que diu
el líder està aquí, el que fa vascular està aquí, el que fa via respiratòria està aquí
i tu véns de fora que no saps res, mires i dius
hòstia, doncs aquesta que tinc aquí davant serà la líder.
Això són mapes d'equips.
O utilitzar uns braçals identificatius o unes armilles identificatives.
Tot això són ajudes que es poden implementar de forma bastant fàcil, entre cometes.
Què més podem fer? Entrenar. Entrenar regularment.
En això la simulació és una eina estudiada que sabem que va bé,
que és cara i necessites temps,
però sabem que és una forma d'entrenar i per tant l'hauríem de fer servir més.
Coneixer els membres de l'equip. Entrar a una guàrdia, entrar en una unitat de suport vital avançat o urgències,
ens hem de conèixer.
Jo haig de saber quin nivell tens tu, què pots fer, quines són les teves habilitats més importants,
amb què m'haig de fixar perquè ja sé que pots tenir problemes aquí,
ens hem de conèixer.
Sempre tenir un pla i compartir-lo i revisar-lo contínuament.
Saps que si tens un problema sempre has de tenir un pla A,
però sempre has de pensar i planificar qualsevol contingència que puguis tenir.
Per tant, sempre, parlem de la intubació, però ho pots extrapolar a moltes altres situacions.
Sempre pensar en el pla B i el pla C.
Prioritzar, és una altra cosa que hem d'aprendre a fer i posar-la en pràctica.
De fet, la fem contínuament, perquè no paren d'entrar tasques a fer i tu vas decidint quina va primer i quina faràs després.
Exacte.
Un exemple de la priorització és el que ja ens donen de l'XABCDE.
Això és una priorització.
Doncs es pot aplicar aquesta a moltes patologies o llocs diferents.
Què més? Reavaluar periòdicament.
Fer llistes de comprovació.
Ho estem fent a molts llocs, però podríem fer-ho a molts llocs més, a moltes situacions més.
Abans de donar l'alta a un pacient, jo haig de tenir una llista de comprovació
i dir, li he fet això, li he fet això, li he fet això, i de seguida, sí, pum, va, doncs alta.
Què més podem fer en el tema de plans i aquestes coses? Compartir el pla amb l'equip.
Això sé que infermeria, i amb molta raó es queixa moltes vegades que els metges anem fent no sé què
i potser no hi pensem de dir, ostres, aquest em falta no sé què i després ingressarà.
O aquest estic pendent que vingui el SEM a buscar-lo. Doncs això amb l'equip que som s'ha de compartir.
I el mateix amb la informació, no?
Perquè la gràcia de ser infermera és que estàs al costat del malalt contínuament
i vas recollint dades que potser són rellevants i no han arribat a qui pren decisions.
Això també és el mateix, però a l'inversa.
En comptes de compartir el pla és compartir la informació.
Evidentment, en les dues direccions.
Una de les coses que podem fer és pensar en veu alta i verbalitzar.
Som un equip i, per tant, si tu veus que l'altre membre de l'equip,
que evidentment té un rol o unes tasques diferents de les que jo pugui tindre,
però si veus que alguna cosa no va pel que a tu et sembla que seria normal,
la teva obligació és verbalitzar-ho, pensar en veu alta.
Dir, ei, crec que aquí tenim un problema amb això, amb això i crec que hauríem de fer això.
Doncs verbalitzar-ho. Moltes vegades ens costa.
I animar, no? Animar la resta de l'equip a compartir aquestes idees, aquests plans.
Tothom ha de dir, el líder ha d'animar, ha de dir, us sembla bé que fem això, tal, tal, tal?
I tothom dir la seva.
I revisar contínuament els plans, els plans que tenim amb els pacients,
compartir-los, verbalitzar-los i revisar-los contínuament.
Què més? De tema de lideratge, prendre les decisions també de forma participativa,
sempre que sigui possible, millorant la implicació de tot l'equip.
En alguns moments potser cal que el líder sigui més directe i amb més autoritat
perquè potser en aquell moment cal que la cosa vagi ràpida perquè anem de segons.
Bé, quan cal ser directe i una mica amb fermesa, es fa així.
Si no, ser una miqueta assertiu, saber dir les coses, saber escoltar i saber dir les coses.
Jo amb això del lideratge, una de les coses que...
Bé, penso que de les infermeres una de les coses que trobem a faltar és la identificació del lideratge.
Si no hi ha algú que digui, ep, em toca a mi, llavors no hi ha ningú.
No és que no hi hagi ningú, és que llavors n'hi ha molts i ningú és el que està clar, no?
Una de les coses que m'ha agradat, no recordo on haver-ho vist, suposo que és aeronàutic també,
el eyes on, eyes off, o el concepte de comandant de l'aeronau.
És a dir, qui està al comandament?, els comandaments són meus.
Jo ara deixo de fer això, tu passes el comandament, els comandaments són teus.
De manera que sempre identifiques qui és el que està...
Això d'eyes on, no? És a dir, estic mirant, ara sóc jo.
Eyes off, et quedes tu, no? Llavors és aquest continu del lideratge,
sempre s'està transferint de forma explícita.
De forma clara, sí, sí.
No, el que ens passa, doncs que el líder en aquell moment ha de sortir per parlar amb la família o el que sigui
i no queda ningú al càrrec en aquella estona.
Per tant, si no és ningú, és tothom, que és un dels grans problemes aquests de la identificació del lideratge.
El concepte aquest d'eyes on, eyes off, sempre m'ha agradat.
No l'he pogut aplicar gaire per això a la vida, la veritat.
Està bé, sí, sí.
Que quan canvies o es canvien, canvies o que siguin els rols de l'equip,
assegurar-te que aquest traspàs de rols, sigui el rol que sigui,
doncs és explícit i tothom n'és conscient i queda clar.
No deixar-ho així anar a l'aire, tu te'n vas cap aquí,
dones per entès que aquell que es queda allà farà la tasca que tu estaves fent.
Si canvien els rols, ha de ser explícitament.
I el tema del debriefing, no sé si depèn només de començar-ho,
o de convidar a fer aquesta reflexió després d'una situació.
que algú de l'equip consideri que s'ha de fer una reflexió,
doncs que convidi la resta i fem un debriefing,
el TALK o la sistemàtica que sigui, però parlem-ne i veiem què podem aprendre
del que hem fet, tant sigui bo com sigui millorable.
Què més? Del tema dels rols i de l'equip, que tothom és responsable
d'observar-ho tot i de supervisar-ho tot, no només el que fa de líder,
o sigui, no el líder és el que ho ha de supervisar tot i els altres cadascú a la seva feina,
sinó que tu fas la teva feina, però de tant en tant has d'aixecar la vista i veure què fan els teus companys
i dir la teva quan vegis que alguna cosa no et quadra.
Tothom és responsable de reconèixer quan tens algun problema d'estrès,
per exemple, quan et supera alguna cosa, la teva feina és fer-ho explícit
i dir, hòstia, això m'està superant, i demanar ajuda.
I que tothom és responsable del pacient, no només el líder o no sé qui,
que si a l'equip som tres, el responsable del pacient som tres, quatre, cinc o els que siguem.
No només és el líder, és feina de tots.
El líder ha de fer la seva feina i la resta de l'equip ha de fer la seva feina i ajudar el líder a que pugui fer la seva feina.
Tothom ha de posar els ulls també sobre de tothom.
El tema de comunicació amb bucle tancat.
Superimportant, això.
Albert, posem-li un mil·ligram d'adrenalina.
Adrenalina a punt. Quan la vols?
Ja l'hi pots posar.
Posada.
Posada. Ja ens hem entès, no? Hem quedat que li posaves això, tu em dius i li poses...
Jo rebo que tu li has posat l'adrenalina que havíem quedat al principi, amb el bucle tancat.
Ser assertiu, ja ho havíem dit abans, no?
Tindre una mica de mà esquerra, sapiguer trobar el moment oportú de dir les coses,
sense ser agressiu, però sense ser submís a el que te pugui estar dient l'altre.
Per tant, dir les coses com s'han de dir, sense ofendre i acceptant el que et diguin.
Això és ser una mica assertiu.
Això als que tenim l'ego una miqueta gran, això de ser assertiu ens costa.
Això ens costa... Sí, això costa bastant a tothom, jo penso.
Què més? Comprovació encreuada.
També serien les comprovacions dobles o els cross-checks.
Per exemple, identificar al pacient.
És a dir, que les coses que sàpigues o que vulguis saber,
que et vinguin... Si pot ser una cosa conflictiva, com l'identificar un pacient,
doncs que vingui de dues fonts diferents.
Com es diu vostè? Joan no sé què, no sé quantos.
D'acord. I quina data de naixement? Quan va néixer vostè?
Tal dia, tal dia, no sé què, tal any.
D'acord. Ja tinc dues fonts d'informació.
El pacient, ell, m'ha dit el seu nom i, a més a més, m'ha dit la seva data de naixement.
És difícil que hi hagi dues persones amb el mateix nom i amb la mateixa data de naixement.
Això podria ser un exemple de comprovació encreuada.
Què més? Demanar ajuda i recursos.
Quan creguis que necessites ajuda, demana-la aviat.
I demana tots els recursos que necessitis i que estiguin disponibles.
I per això cal tenir uns criteris predefinits per a demanar aquesta ajuda.
I això potser és una feina que has de fer abans amb l'equip.
Potser si t'avisen que ve un pacient, un politrauma que té aquest problema, etc.
Doncs si fem un briefing cinc minuts abans que vingui aquest pacient,
doncs ja sabem que necessitarem això, això, això i això.
I tenim alguna cosa més a l'hospital que ens pugui ajudar? Sí, doncs ho necessitem.
I demanar-ho ja, demanar-ho aviat.
I el tema del raonament, de centrar l'atenció.
Això és una de les coses que volia centrar-me una miqueta,
que potser s una miqueta menys conegut, que són, no sé si et sona Albert, els biaixos cognitius.
Mare de Déu
Com vas de biaixos? Com vas de biaixos tu?
Me'n sobren. En tinc de tota mena. De tots els colors i per qualsevol cosa.
Vas esbiaixat o no vas esbiaixat?
Sí, el tema del biaixos el conec bastant bé.
Doncs sí, els biaixos cognitius n'hi ha estudiats dos-cents i escaig.
Sí que es coneixen i segurament els sanitaris els podem patir tots i molts a la vegada.
Dos-cents són molts, però si m'hi esforço potser hi arribo.
Amb el temps, no?
Aviam, els biaixos cognitius també en diem els heurístics
i són tot de dreceres mentals, de forma natural, no?
Són dreceres que el teu cervell fa servir per simplificar la gran quantitat de processos mentals,
de raonaments que has de dur a terme constantment per a resoldre temes complexes
i per a resoldre'ls de forma ràpida i eficient.
En lloc de fer una anàlisi exhaustiva de totes les opcions, de tota la informació,
el teu cervell fa servir una drecera i diu, hòstia, no puc estar per captar tota la informació,
analitzar-la de forma racional i per tant prendre una decisió molt ben raonada,
sinó que diu, tu, quan passi això, faig una drecera i prenc una decisió.
Si no, si haguéssim de prendre totes les decisions en funció de tota la informació que ens pugui arribar, ens tornaríem bojos.
Això és una cosa que fem a la vida quotidiana.
A la vida professional, evidentment, també ho fem.
És una eina que té el cervell per reduir tasques complexes o preguntes difícils
o situacions difícils a situacions més simples, per fer-nos la vida suportable.
És bastant útil per trobar respostes ràpides, adequades,
tot i que en moltes ocasions les conclusions a les quals arribes i les solucions
no sempre són perfectes i hi ha moltes imperfeccions en aquest mecanisme que tenim
i moltes vegades indueix errors importants perquè afecta la manera de raonar,
per tant, afecta a les conclusions que arribem,
fem uns judicis que no són els adequats i, per tant, finalment prenem una decisió que en ocasions són equivocades.
Aquests biaixos cognitius estan molt bé, però hem de tindre en compte que moltes vegades
ens poden perjudicar, a nosaltres i, evidentment, al pacient.
Per dir-ne dos, hi ha el biaix, es diu biaix o efecte de ramat, afecte d'arrossegament.
Tu moltes vegades quan has de passar per un lloc, parlo de la muntanya,
per un lloc que pugui ser difícil, que pugui haver-hi un despreniment,
que pugui haver-hi una allau, has de valorar moltes coses, tens moltes variables.
Si veus que hi ha una corrua de 36 persones passant per aquell lloc,
el teu cervell diu, aquell lloc on passen aquelles 36 persones és el lloc correcte.
Doncs el teu biaix, la teva drecera, és prendre la decisió que aquell per on passen els 36 és correcte.
No té per què ser el correcte, però no estaràs tota l'estona analitzant tot el que passa al teu voltant.
Moltes vegades tires per la directa en funció d'unes estratègies que el teu cervell té.
I l'efecte aquest de ramat o d'arrossegament és un d'ells.
Hi ha l'efecte d'ancoratge, no sé si et sona el d'ancoratge, Albert.
Això és això i seguirà sent això encara que no ho sigui.
Això seria, per exemple, més l'efecte... el biaix de confirmació.
El biaix d'ancoratge seria més aviat la primera informació que jo et dono d'alguna cosa
o que tu reps, quedes ancorat amb aquella informació.
Per exemple, si jo te dic, creus que Gandhi va morir als 122 anys, tu què me diràs?
Doncs diré que no.
D'acord, jo te dic, a quina edat creus que va morir?
No ho sé, però els 122 està ressonant al meu cervell ara mateix, no?
Està... jo te dic 122, segurament me diràs una xifra més alta que si jo te hagués dit,
escolta'm, Gandhi creus que va morir als 82 anys?
Tu me diràs, podria ser o no.
A quina edat va morir Gandhi? Doncs tu me diràs 81 o 62.
En canvi, amb l'altra versió, jo te he donat una xifra més alta, inconscientment me donaràs una xifra més alta.
T'has quedat amb la xifra que jo t'he donat i si fem aquesta mateixa pregunta a 100 persones,
doncs els que jo els he dit d'entrada aquesta xifra que m'he inventat de 122,
la mitjana que me donaran aquestes 100 persones serà molt més alta que la xifra que jo t'he dit.
Escolta'm, creus que va morir als 88 anys? Doncs totes aquestes 100 persones, la mitjana serà molt més baixa.
És un error de fixació, perquè el teu cervell diu, hòstia, no en tinc idea de quan va morir Gandhi,
però si me diu 122, val, 101.
En canvi, si te dic 60, doncs això.
I el mateix passa amb els preus de les coses.
Quan vas a comprar una cosa, si pel que sigui te diuen això val 200 euros,
doncs si t'ensenyen una altra cosa de 180 diràs, hòstia, 180 és guai.
En canvi, si t'hagués dit que valia 50, diràs, hòstia, 50 és car.
És quedar-te amb la primera informació que reps de les coses.
L'estratègia de venda, sí.
Malparits, juguen amb nosaltres, els que ho saben, això.
Sí, i si no, som nosaltres mateixos que ens hi posem de quatre potes.
Escolta'm, jo em volia centrar una miqueta en l'error de fixació.
Quan escolteu aquest pòdcast, en el blog d'Urgem deixarem un test
perquè poseu a prova el vostre error de fixació.
Ara aquí, explicant-lo en veu alta, seria com una miqueta liat,
perquè és qüestió de veure unes imatges i com les solucioneu.
Però bé, l'error de fixació és un error que ens afecta
quan ens enfrontem a un problema, a una dificultat, a una incertesa.
Normalment, per culpa de no tindre una consciència situacional correcta,
ens centrem en un sol aspecte d'aquell problema.
Ignorem de forma absoluta la resta de factors
que puguin ser rellevants per aquest problema.
I fins i tot, si veiem els altres factors, els distorsionem perquè no ens atabalin.
El problema és que, com que t'has centrat només en un dels factors d'aquell problema,
intentes resoldre aquella situació, estem parlant de temes mèdics,
en base només en una sola solució que afecta en aquell factor.
I no surts d'aquest bucle i només veus aquest factor,
i per tant només apliques aquella solució i no avances ni progresses
perquè allò arribi a bon port.
I fins i tot és possible que no vegis o creguis que hi ha un problema en aquella situació
i que la cosa cada vegada s'està posant més xunga
perquè tu només tens una missió que és resoldre aquell impediment que t'impedeix progressar.
Per exemple, no sé si et sona, Albert, d'aquell cas de la Elaine Bromiley,
que era una intervenció d'una septoplàstia el 2005 al Regne Unit,
doncs que una noia va anar a fer-se una septoplàstia i pim-pam, propofol,
i l'anestesista que la mascareta laríngia no li entra, una més petita, una de no sé què,
provem a ventilar-la, no la puc ventilar, torno a provar una mascareta diferent,
ara una més petita, etcètera, van provant diferents sistemes de ventilar el pacient,
i al final és un pacient que no es pot ventilar, no es pot oxigenar,
la pacient 5, 10, 15 minuts saturant 40%,
entra un altre anestesista, comença a provar el mateix que ja s'havia provat abans,
després entra un otorrino i prova el mateix,
en lloc de sortir d'aquest factor que ens impedia ventilar el pacient i anar a buscar altres estratègies.
Total, que al final va ser un desastre i la pacient va morir.
Aquest és un cas molt estudiat i hi ha moltes coses escrites d'aquest.
És molt estudiat perquè dona la casualitat que el marit d'aquesta persona
era formador en temes de seguretat aeronàutica.
Ja li va semblar una miqueta estrany, no sé què, però ell va seguir investigant una miqueta, veient què havia passat,
i al final va veure el que havia passat i va dir
hòstia, nosaltres ho tenim molt estudiat, aquest biaix cognitiu de fixació,
de dir hòstia, el meu objectiu és ventilar per la boca, mori qui mori, saps?
I no van sortir d'allà, a ningú se li va ocórrer al cap de no sé quant de temps
fer una crico amb un otorrino allà al costat, saps?
Aquest ningú... aquest cas, aneu-lo a mirar perquè sí que hi va haver algú que intentava fer-se sentir.
Sí, sí, hi ha una infermera que els porta el kit de crico i no sé què, però estàs tan obsessionat, fixat en aquell factor,
que ja et poden dir, eh, que tinc la solució. És que no el veuràs.
Doncs el marit d'aquesta senyora, com que es dedicava a això,
n'ha fet molta pedagogia, té una fundació per formar professionals sanitaris
en aquests temes i bé, ha escrit moltes coses i trobareu molts vídeos
que fan una recreació del que va passar i bé, el que va passar, entre altres coses, l'error de fixació.
I tu tens alguna estratègia per lluitar contra aquest error?
En tinc vàries, en tinc, sí, algunes, quatre o cinc. Són evidents, eh?
Primer, ser conscients que existeix aquest biaix.
És possible, no?, que diguis això. A mi no em pot passar.
De fet, el marit de la Bromiley, ell explica que quan fan formacions i tal,
els pregunta als sanitaris, escolta, això com ho veus tu?
Doncs molts sanitaris diuen, això a mi no em pot passar
perquè era evident que en aquesta pacient s'havia de ventilar per un altre forat.
A mi això no em pot passar.
Doncs al cap d'unes setmanes, quan es fa una simulació,
canvies una miqueta el motiu, canvies el context, no sé què,
però finalment és un problema similar, doncs molts tenen aquest mateix problema,
que se centren en el problema de ventilar per via aèria, sigui com sigui, i la pacient acaba morint.
Tot i sabent que existeix aquest problema, molts creiem que no ens pot afectar això.
I bé, si n'ets conscient, i n'ets conscient que per més expertesa que tinguis
i per més coneixements que tinguis això et pot passar a tu, doncs n'has de ser conscient.
I el primer pas perquè si et passa te'n surtis és ser conscient que això existeix i que et pot passar a tu.
Si et passa l'estratègia, si te n'has adonat, és fer un pas enrere.
És a dir, ep, aquí tenim un problema, deixa'm de forma figurativa parar,
fer un pas enrere i tindre una visió de 360 graus.
Aquí l'equip és important.
És a dir, hòstia, Xavi, aquí hi ha un problema per ventilar aquest pacient, hi ha un problema per fer això, parem-nos un moment
i mirem totes les possibles alternatives.
És a dir, fer un pas enrere i fer una visió de 360 graus amb tot l'equip.
Buscar pistes, buscar informació perquè hi haurà alguna cosa de l'entorn que te donarà pistes.
En aquest cas de la Bromiley tenies una infermera que et va portar a l'equip de Crico,
una altra que va voler avisar a la UCI, vull dir que si s'haguessin apartat
i mirar l'entorn, l'equip, el pacient, alguna cosa d'aquestes te donarà la solució.
El problema de fixació és que ens posem aquí unes orelleres com els burros
i ja ens poden ensenyar la solució, que no la veiem, a no ser que et tiris enrere
i miris i diguis, hòstia, d'on en algun lloc m'ha de vindre la informació.
Per tant, buscar-la.
Què més? Ajudes cognitives, llistes de comprovació, infografies,
algoritmes, arbres de decisió, regles mnemotècniques.
Si t'atabales en aquell moment, tu saps que tens un algoritme,
tens una infografia, tens un tal, i l'únic que has de fer és mirar-lo,
parar un moment i ajudar-te de coses que puguis tindre al voltant.
I una cosa interessant és el pensament lateral.
És a dir, la nostra forma de pensar habitualment és un pensament vertical.
És un pensament que està dominat per l'hemisferi esquerre
i és un pensament racional, lineal, lògic, analític, molt seqüencial,
que segueix unes normes.
Aleshores, si tu ets tan metòdic, tan racional, tal,
i tens un problema que se surt de la normalitat, et costarà trobar la solució.
Per tant, els que estudien aquest tema de la fixació, error de fixació,
et diuen, a part de fer això, de tirar-te una miqueta enrere, 360 graus,
buscar solucions a l'entorn, al pacient, a l'equip, a la infografia, etcètera,
tingues un pensament lateral, o també se'n diu horitzontal, que fa servir més el teu hemisferi dret,
que és més intuitiu, més creatiu, més imaginatiu, més integrador, més abstracte.
Això és fàcil de dir-ho, no?
Al vertical, tu tens uns mètodes de resoldre els problemes
i no te sortiràs d'aquests patrons o d'aquest mètode. En canvi, el que exercita una miqueta el seu pensament lateral,
doncs s'inventa formes, patrons, per resoldre problemes.
Noves idees, tindre idees noves. I això està bé practicar-ho a la vida diària,
perquè quan a la vida professional tinguis un problema, t'ajudarà.
No ho sé, és qüestió de practicar aquest pensament lateral.
Jo quan... l'estratègia que faig servir per evitar això és una barreja de cada un dels items que has dit.
Si tot quadra, alguna cosa no està bé,
i si hi ha alguna cosa que no quadra, fixa't en aquella.
I això ho aplico a la vida, si tot porta a pensar allò, ep! què passa aquí?
O al contrari, si tot va cap a la teva zona de confort, busca el que no t'hi porta.
Sí, perquè pot ser que siguis tu que t'estàs convencent que tot allò...
t'estàs donant la raó a tu mateix, amb tot el que t'està arribant.
Això seria l'error de biaix de confirmació.
Ens obsessionem que aquell pacient té una pielonefritis
i tot el que busques i tot el que interpretes, inconscientment,
ho faràs perquè confirmi que allò és una pielonefritis.
I et poden ensenyar un electro que té un ST aixecat i per això té dolor no sé on,
que tu aquell ST diràs, bah, aquest ST en aquest context no té importància.
Sí, sí. Tot et quadrarà.
Quan tot et quadra, exacte, com dius Albert, pot ser que ho estiguis quadrant tu. És possible.
I jo penso que ja està.
Després un altre dia, si vols, aprofundim una miqueta més amb el... per exemple,
el biaix d'encoratge, el biaix de confirmació, el biaix d'autoritat...
No sé, vull dir que n'hi ha 200 de biaixos.
Tenim per programes, si hem de parlar de tots.
Doncs Albert, jo ja estic.
Amb aquest tema penso que ja us he donat la tabarra prou.
Si la gent és conscient que existeix això i que per més coneixements i experiència que tinguis et pot afectar,
penso que ja estic satisfet.
Molt bé, doncs ja ho sabeu gent, entrenar-vos perquè això no ens passi.
Va, què més ens toca ara?
Ara ens toca el menys és més.
I mira, sembla que ho hem fet expressament.
De fet, no, no ho hem fet expressament perquè el menys és més sempre va de fer de menys
i justament una de les formes d'evitar dany als nostres pacients és fer-los menys coses. Per tant, tots els menys és més funcionen.
Mira, aquest l'he triat perquè vaig tenir una pacient amb una no invasiva que havia de fer pipí.
Aquestes coses que passen, que has de fer pipí i això.
Llavors vam començar a entrar en aquelles disquisicions filosòfico-transcendentals de si se li ha de posar una sonda o no.
Perquè no es pot fer VNI i posar una cunya al mateix moment, o què passa?
Bueno, tot té dificultats.
Clar, això em va fer pensar, dic, home, en algun lloc ha d'estar escrit això.
Però vaig pensar, dic, el menys és més això ha de sortir, perquè hem de saber si això toca o no toca.
I he estat buscant i he trobat del Choosing Wisely Canada una iniciativa que es diu Loose the Tube,
que vindria a ser, doncs, treure la mànega.
I aquesta iniciativa ve inspirada per un hospital de Toronto,
que es veu que tenien un 20% dels pacients que hospitalitzàvem anaven amb sondes.
Això estem parlant de fa uns anys, eh?
I van veure que, clar, això no tenia sentit, perquè molts no tenien una raó per la qual havien de portar aquesta sonda.
I van dissenyar una intervenció,
i amb aquesta intervenció al cap d'un any havien aconseguit posar el 50% menys de catèters urinaris.
Quan dic catèters urinaris vull dir sondatge permanent, no un d'aquests sondatges de treure i posar.
Només amb una intervenció reduïen a la meitat un procediment que fas i que a sobre no el necessitaves.
És a dir, amb la qual cosa segur que has reduït a la meitat, com a mínim, els efectes adversos d'aquesta intervenció.
En les notes de l'episodi posaré aquesta eina.
Hi ha uns vídeos, veureu que és una cosa bastant més elaborada.
I en aquesta eina hi ha tres apartats diferents, tres grans apartats diferents.
Un que seria la retirada precoç dels catèters, quan estan els pacients hospitalitzats,
que això lligaria una miqueta amb el que havíem parlat de mantenir les vies. De seguida que no necessitis ho treus.
Un altre que és l'ús restrictiu dels catèters urinaris a les sales d'operacions,
que aquí no és el nostre negociat, per tant no hi entrarem.
I un que és el mateix, és a dir, la restricció de posar catèters urinaris als serveis d'urgències.
La restricció, dius?
Sí, o diguem-ne, n'hi diu aquí, restrictive insertion, no? És a dir...
Uns criteris més restrictius.
Exactament, és a dir, fer-ho servir només quan toca.
Llavors ells et donen diferents eines que pots fer servir.
Una que és interessant és aconseguir un consens entre els metges
per les indicacions adequades per fer aquest sondatge.
És a dir, que hi hagi un consens quan s'ha de fer i quan no.
Ells donen unes idees de quines indicacions hi ha que sí que s'ha de posar aquesta sonda.
Tenim, per exemple, que requereixis del monitoratge horari d'entrades i sortides.
Necessites saber l'orina horària, per exemple.
Els pacients ventilats mecànicament. Els pacients amb edema agut de pulmó que necessitin VNI.
És l'únic moment que surt la VNI.
Els cremats de més d'un 20%. Els que tinguin un trauma major. Això, trauma major, diu per protocol ATLS.
Els que hagin d'estar immobilitzats, panxa enlaire i no es puguin bellugar de cap manera.
Bàsicament, grans fractures de pèlvis i grans fractures de columna.
Aquí parla de les fractures de maluc.
I aquí potser, no sé jo fins a quin punt podríem estar d'acord amb això.
I també les retencions agudes d'orina.
Aquestes són les que s'ha de posar una sonda.
Retenció aguda d'orina, doncs s'ha de posar una sonda.
Tot i que en una altra iniciativa semblant a això, que es diu BladderSafe,
és una altra iniciativa que segueix exactament la mateixa idea, també la posarem a les notes de l'episodi,
et recomanen que aquesta retenció d'orina sigui objectivada amb ecografia.
No només pel fet de palpar i que estigui en anúria, no. Mira-ho.
Sí, abans de sondar-ho, dir si hi ha o no hi ha orina dins la bufeta.
Exacte.
Llavors et donen unes altres indicacions que hauries de considerar si val la pena o no val la pena.
Si tens aquestes úlceres sacres terrorífiques que hi ha una incontinència
i per tant estan contínuament humides, doncs no curaran.
El tema de les cures pal·liatives o de confort.
Si tens algú que s'ha de morir i li fot mal cada vegada que el bellugues,
doncs potser posar-li la sonda i li farà mal una vegada ja te n'oblidaràs.
Llavors n'hi ha unes quantes que et diuen directament que busquis mètodes alternatius per fer-ho servir.
Per exemple, si necessites control de sortides més enllà d'una hora, doncs no facis servir una sonda.
Llavors ja et diuen algunes que no la posis mai. Si tens pacients amb deliri o demència, no la posis.
Correcte.
Incontinents no fan falta. Per obtenir una mostra d'orina, doncs no posis una sonda permanent. Posa una sonda i la treus.
I una molt interessant que és que t'ho demani el pacient, no s'ha de posar.
Com ho dius?, perdona
Que si el pacient demana que li posis una sonda i és només per petició del pacient i no té cap altra indicació, doncs no cal.
Llavors ells donen les tres eines per aconseguir reduir aquestes insercions de catèter. Són bàsicament tres.
L'educació als metges per les indicacions adequades d'aquestes sondes urinàries.
Alhora, educar les infermeres i empoderar-les per poder discutir aquest ús del catèter.
Clar, això també és important que aquesta estratègia ha de tenir present que hi ha d'haver un consens
no només entre metges sinó entre serveis. No pot ser que la planta X posi les sondes per una cosa i la planta Y no.
I l'últim punt és superar les barreres que dificulten el fet de no posar aquestes sondes.
Per això podeu anar mirant, ho tindreu a les notes de l'episodi.
La idea és que les sondes urinàries només les hem de posar realment quan fan falta, no quan creiem que puguin fer falta.
Asegurem-nos de la indicació.
Aquestes indicacions que has dit són les que proposen ells? O és un exemple...
Ells que diuen que són aquestes?
O que l'equip assistencial decideixi per consens els criteris de sondatge?
Les indicacions que ells donen aquí són les que han fet servir aquí a aquest centre, al SunnyBrook aquest.
Els altres, aquests dels del BladderSafe, també te'n proposen algunes,
però realment quan vas a comparar-les hi ha molt poca diferència.
Per exemple, aquest de la fractura de maluc, segurament en alguns llocs, no sé si aquesta fractura de Maluc no necessitarà...
O sigui, no totes les fractures de maluc ho necessitaran, aquest sondatge.
O si el necessiten, probablement en el moment en què aquesta persona pugui tolerar la sedestació, ja es podrà treure.
És la primera part, aquesta dèiem, de retirar la sonda tan aviat com es pugui.
D'acord?
Doncs ja ho sabeu, sondes urinàries permanents,
assegurem-nos de la indicació abans de posar-la.
Siguem restrictius.
Estaria bé fer una infografia que estigui penjada i fàcil visible a tothom
amb les, no sé si has dit, set o vuit indicacions,
les que digui l'evidència científica o les que decidim cada centre.
Això, per exemple, la iniciativa aquesta del BladderSafe,
li van canviar el nom, abans es deia Catether Out, perquè vegis com va la cosa.
La tenen, justament, tenen una fitxa d'aquestes que pots penjar,
doncs igual es podria penjar als carretons on hi tens el material per sondar,
doncs allà una fitxa que digui, la sonda es posa per això, sí o no?
Doncs si no es posa, no la posis.
Exacte.
Ja ho han pensat, aquesta gent són...
Veus? Són espavilats.
Les ajudes cognitives, que deies abans.
Exacte, sí, sí. Molt bé, Albert.
Va, anem a l'UrgemMot, que ja saps que m'agrada molt sempre a mi.
Aquesta de l'UrgemMot, que tens per avui?
Què ens expliques?
L'últim episodi, que era el 32, que vam fer...
L'últim episodi que vam fer?
Sí, sí, sí, el 32, sí, sí.
Vam fer un llistat de termes de cardiologia,
i en van faltar uns quants per comentar.
Per exemple, quan tens una insuficiència cardíaca,
en moltes ocasions fem un tractament depletiu.
Aquest ja l'havíem dit en algun altre episodi de l'EMPodCat,
però ara el repeteixo, només termes de cardiologia.
El tractament depletiu.
Sempre n'havia dit jo de-plec-tiu, amb una C, però correctament és depletiu.
Carai!
Sí, no te'n recordaves d'aquest, no?
No, no, no, no, mira, au.
Sí, sí, depletiu.
Després, els fàrmacs, que per exemple ens ajuden molt en les taquicàrdies,
gent que va a 180 per minut i els volem frenar una miqueta,
fem servir blocadors.
No fem servir bloquejants o bloquers, els beta-bloquers i això no.
Són blocadors o beta-adrenèrgics o blocadors dels canals del calci, per exemple.
Per tant, la pròxima vegada, i si li posem un blocador beta-adrenèrgic?
Tu ja saps que has d'anar a buscar el bisoprolol, labetalol, el que faci falta.
Què més? Fibrinòlisi.
Ja ho veiem escrit moltes vegades, la fibrinòlisi, en lloc de fibrinolisi.
Després, el marcapassos.
En lloc de marcapas, hem de parlar de marcapassos.
Quan el pacient té un bloqueig de tercer grau i tal,
truques al càrdio per dir, tinc un pacient que necessita un marcapassos.
I quan té una insuficiència cardíaca, moltes vegades veiem que el pacient té un fetge cardíac.
També en podríem dir un fetge d'èstasi,
però el terme que el Termcat ens aconsella és el fetge cardíac.
I, ja, finalment, és l'adjectiu miocardíac.
En lloc de miocàrdic, no sé per què, jo també sempre, i ara encara em costa,
tot i que ja ho sé, parlo de miocàrdic, però hauríem de parlar de miocardíac.
Per tant, hauríem de parlar de l'infart miocardíac, la necrosi miocardíaca, en lloc de miocàrdica.
Aquest serà difícil, eh? Perquè ja teníem...
El vessament pericardíac ja costava. Doncs ara imagina't, clar, és el mateix, no?
Sí, perquè fa mil anys que el fem servir i, hòstia, no sé,
aquests canvis de termes que són d'on està la...
si és esdrúixola, si és àtona, si és... per tant, porta accent, no sé què, canviar l'entonació...
Això, almenys a mi em costa. M'és difícil, perquè, no sé, se'm fa poc intuïtiu.
Diré a mi infart de miocardi i així no t'estalvies haver de...
Molt bé, bona idea.
Va, i tu, Albert, tenies algun UrgemMot per comentar?
Doncs mira, jo no tinc un UrgemMot, però tinc problemes.
Tens problemes de què?
Us ho explico.
Mentre escrivia alguna de les meves entrades al blog,
el meu corrector automàtic, que n'estic fent servir un de molt xulo, softcatalà power.
Companys de softcatalà, gràcies, us estimem molt.
Resulta que em marcava la paraula decliu.
Una cosa en decliu.
Posem una sonda en decliu quan, doncs, des del lloc d'inserció de la sonda,
la bossa recol·lectora és més avall.
Aquesta diferència d'alçada, doncs, el decliu.
Tota la vida, oi? Deixar la sonda en decliu, passes un pleur-evac d'aspiració a decliu, oi?
I què passa? Això és que el teu softcatalà aquest està blocat.
Està blocat. Doncs resulta que decliu no és al diccionari.
Ni al diccionari, ni a l'Optimot, ni al Termcat. Llavors, no sé com n'haig de dir,
al fet aquest de posar una bossa recol·lectora per sota del lloc on està posada la sonda.
La sonda o el que sigui, l'element recol·lector que toqui.
Sí, però ara tenim un problema, Albert.
Tinc un dubte. Sí, sí, la veritat és que ara mateix...
Tens un problema, tens un problema.
Perquè, és clar, estic fent servir una paraula que no és el diccionari.
I, és clar, això em fa baixar punts en el meu rànquing de torracollons.
Si algú sap com se n'ha de dir en català correcte, doncs, que ens ho digui.
Nosaltres seguirem buscant, però no ho sé.
Estàs proposant que siguin els oients d'aquest pòdcast que ens solucionin el problema i ens aportin la solució.
Si ho saben, seria molt lleig que no ens ho diguessin. A mi em tenen patint i no...
no sé, no tinc les coronàries molt sobrades com per anar patint inútilment.
Bé, està bé, està bé.
Per tant, oients, ja ho sabeu. Si sabeu com es diu decliu, el fet aquest de tenir un element recol·lector
per sota d'una alçada, per fer servir la gravetat per recollir, doncs a veure si sabeu com es diu.
Jo no ho sé. Si ho trobem, ja ho passarem.
Molt bé, aviam si al pròxim episodi, d'aquí un mes, ja podem celebrar
que tenim una resposta al teu dubte, Albert.
A veure, suposo que haurem d'escriure els del TermCat i demanar-los-hi.
Al final acabarà sent el més ràpid, espero.
No, home, no. Ja veuràs com... ja ens ajudaran, Albert. No pateixis.
Twitter has tu mágia, que deien...
hastumagia...
Vinga, va, anem a l'última secció. La secció de les recomanacions.
Què ens recomanes, a aquest episodi, Xavi?
Doncs jo tenia una recomanació d'un llibre.
No sé si ja havíem fet algun llibre...
No recordo haver recomanat cap llibre a l'EMPodCat. No ho recordo.
Jo sí n'he recomanat un.
Tu n'has recomanat un? Sí, un dia? Hòstia.
Sí, sí, sí.
Being Mortal, de l'Athul Gawande.
La primera temporada, ja fa dies, eh, d'aquesta.
Però sí, sí, hem recomanat algun llibre, eh.
Som antics, Xavi, som antics, cony.
Jo és que tinc una memòria de peix. Què vols que et digui?
Va, quin llibre, quin llibre?
Jo tinc un llibre que... va arribar per el Tió,
i que el seu títol és Per què els elefants no tenen càncer?
El coneixes, Albert?
Això... qui ho va escriure, això?
Ah, ah, ah. Qui ho va escriure, això?
Sí, sí, em sona, em sona, però no sóc capaç de... no sóc capaç de recordar qui ho va escriure.
Doncs mira, penso que una de les gràcies d'aquest llibre són els seus autors.
Perquè no és un autor únic, sinó que ho escriu una plataforma
que es diu Neurones Fregides.
Home!
Et sona ara o no?
Home, i tant!
Grans divulgadors de ciència en català.
Neurones Fregides. Massa joves pel meu gust, però i tant, i tant.
Val.
Doncs sí, això...
L'escriuen això, són Neurones Fregides, i tal com diu la contraportada del llibre,
Neurones Fregides, us ho llegeixo, és una plataforma
impulsada per científics joves
amb l'objectiu de promoure diferents projectes de divulgació científica en català,
crear referents en la nostra llengua i arribar a sectors de la societat on la divulgació clàssica no arriba.
Aleshores, es dediquen a això.
Participen en molts mitjans de comunicació, han fet un llibre, xarxes socials,
i bé, són un grup, ara no et sabria dir, són com deu o així,
i evidentment són joves, i cadascú és del seu ram de la ciència,
físics, matemàtics, enginyers de no sé què, químics, genetistes, etc.
I en aquest llibre hi ha 16 temes diferents i cada tema el fa un d'aquests científics
i t'explica aquell tema.
Aquest llibre no va d'un sol concepte, d'un sol tema,
sinó que parla de 16 temes diferents, cadascun escrit per un d'aquests científics,
i a mi em va fer gràcia perquè em vaig sentir identificat amb els neurones fregides,
que una miqueta, ells, el seu públic, no són professionals del tal sector,
sinó que fan divulgació científica per la població en general.
Nosaltres ens centrem més, ens centrem exclusivament en els professionals sanitaris
de les urgències sanitàries mèdiques, però, no sé, com que el seu objectiu
era fer divulgació científica en català i era de la branca de la ciència,
per això em va fer molta gràcia i vaig comprar el llibre, me'l vaig llegir i el vaig trobar molt interessant.
I és molt amè de llegir i és interessant,
tots els 16 temes diferents són molt interessants.
Per tant, vaig pensar, això ho haig de recomanar un dia a l'EMPodCat
perquè penso que val molt la pena llegir-lo
i conèixer aquesta gent de les neurones fregides perquè expliquen coses molt interessants.
Sí, sí, tenen algun canal de YouTube hem seguit a casa.
Sí, sí, tenen de tot, tenen de tot aquesta gent.
Molt bé, Escolta Neurones Fregides, molt bé, molt bé.
M'agrada aquest jovent, el jovent ve fort.
Va, què més? I tu, Albert, tenies alguna proposta?
Sí, mira, jo tinc, va, direm que és un lloc web.
De fet, és una iniciativa docent, es diu The Protected Airway.
Mira, parlàvem del cas de la Bromiley.
Doncs, goita, aquests també segur que en parlaran.
Doncs aquest The Protected Airway.com
és un lloc web en el qual hi ha tota una sèrie de lliçons.
No m'atreviria a dir que és estrictament un curs perquè el que hi ha són diferents temes
i tu pots anar aprenent de diferents temes.
És bastant multimodal.
Per exemple, tenen una part de pòdcast en què hi ha una gravació que parlen d'algun dels temes
que tenen per aprendre i per cada un dels...
De fet, parlen de learning spaces, de llocs d'aprenentatge.
Doncs tenen una infografia i després tenen dins del lloc web
enllaços que et porten, infografies que es belluguen.
Al jovent suposo que li agradarà més que a mi.
El lloc és molt interessant, l'aprenentatge és molt interessant.
M'estressa una miqueta tot aquest ara vaig aquí apreta allà, ara surt un vídeo, ara sona un no sé què.
Això m'estressa, però realment el contingut és molt, molt bo.
També fan algun curs. Pel que veig aquí són de Nova York.
Un curs presencial amb cadàvers i això.
Fa pinta de ser interessant.
Evidentment no els he fet tots, però està guai.
També tens els quizziz aquests corresponents.
Penso que val la pena.
Com sempre aquí pots dedicar-hi moltes hores de la teva vida. Aquestes coses que...
Comences i quan comences a veure les hores que hi hauràs de dedicar... Uf!
Falten hores del dia després.
I són formacions gratuïtes això o no?
Sí, sí, sí. El que no hi ha evidentment és... No tens certificacions.
Però està currat.
Ara estic veient aquí els pòsters de videolaringoscòpia hiperangulada,
els glidescopes amb la...
Tens el pòster i a més a més tens l'espai que pots anar a veure
amb text que t'explica el que has de fer, amb algun vídeo tant en tant amb alguna àudio que t'explica.
En funció de cada un dels espais d'aprenentatge tenen més o menys floritures.
Doncs això.
theprotectedairway.com
Va bé, doncs li donarem un cop d'ull i li direm què tal.
Molt bé. Doncs escolta'm, ja portem molta estona.
Jo crec que ja podríem anar acabant aquí.
Al grup de Telegram veureu que hi ha diferents xerrades.
Hem anat posant diferents enllaços de xerrades,
webinars que hi ha els propers dies.
Mireu, perquè potser algun és interessant
i qui sap potser en algun d'aquests ens veurem.
Molt bé, Albert. Doncs res més.
No sé. Ens veiem al pròxim episodi de l'EMPodCat.
Vinga, va, fins el mes que ve.
Adéu siau a tothom
Adéu, que vagi bé