EMPodCat, el pòdcast d'urgències i emergències mèdiques en català.
Hola, benvinguts a un nou episodi de l'EMPodCat.
Aquest és l'episodi número 34 de la tercera temporada
i avui estem gravant el dia 8 de març.
No sé quin dia sortirà això en antena perquè ho puguem escoltar tothom.
Però bé, avui, aprofitant que és el dia 8 de març,
saludem i felicitem a totes les dones perquè avui és el Dia Internacional de la Dona.
I bé, no sé, aprofitarem i no sé, et presentes a Albert.
Avui som dos i tenim a l'altre costat de l'antena l'Albert Homs.
Albert, digues alguna cosa pels primers oients que tinguem després de 34 episodis,
que sempre hi ha algú que s'incorpora a cada episodi.
Presenta't una miqueta i digues qui ets, què fas i on et podem seguir
Jo sóc l'Albert Homs, sóc infermer d'urgències i emergències,
actualment treballo a l'Hospital de Cerdanya, a l'Alfa 602, l'ambulància de suport vital avançat del SEM,
concertada al territori, al Pirineu català.
Tinc un blog, que és emermedpirineus.cat
i també a les xarxes socials, doncs estic al Twitter i al Mastodon.
Va Xavi, ara et toca a tu presentar-te.
Sí, jo em presento per si hiha algú nou.
Sóc en Xavi Basurto, que sóc metge de família, que treballo a urgències de l'Hospital de Figueres
i que també estem a la USVA 606
i també tinc un blog, que és urgem.cat.
Doncs avui, fa uns quants dies, que l'Albert va poder anar a una reunió a principis de març,
va ser l'1 de març, si no recordo malament.
L'1 de març, sí.
A l'Acadèmia de Ciències Mèdiques a Can Caralleu, a Barcelona,
perquè se celebrava una jornada commemorativa dels 15 anys
de la posada en marxa del Codi IAM a Catalunya.
Aleshores, no sé, si ens vols fer 5 cèntims
i així tots els que no vam poder anar-hi ens posem al dia d'aquest tema.
Molt bé. Això és gairebé rabiosa actualitat, perquè això ho gravem una setmana després d'haver-hi anat.
Aquesta jornada de celebració dels 15 anys del Codi IAM. I per què 15 i no els 10?
El Codi IAM va començar el primer semestre del 2009
en una fase pilot i el segon semestre per a tot Catalunya.
Per tant, els 10 anys del Codi IAM es complien el 2019
i ho volien celebrar un cop passat el desè any, que va ser el 2020,
i per tant es va poder celebrar per culpa del Covid.
Llavors això es va posposar i ho han fet ara pels 15.
Tot i que els 15 encara no els han fet, perquè va començar el juliol del 2009, doncs els 15 anys els farà el juliol del 2024.
Però bé, ha sortit així.
I això era una celebració que organitzava qui?
Aquesta jornada l'ha organitzat la Societat Catalana de Cardiologia, el grup de treball d'hemodinàmica.
Hi ha participat, evidentment, el SEM i el Departament de Salut.
Érem vora dos-cents inscrits, van dir, i m'hi vaig fixar.
La paritat entre homes i dones, ponents i moderadors,
un 40% eren dones, no és el 50%, però vaja, vist altres llocs que hem estat, estem millorant.
Falta una miqueta, però això ja no és el que era.
I en aquesta jornada vam parlar de moltes coses, valorar molt el que s'havia fet fins ara,
però també de molts reptes de futur i coses que s'han de millorar.
I si et sembla, doncs jo començo a explicar el que s'ha anat parlant aquí.
En un primer bloc ens parlaven una miqueta dels números que hi ha hagut fins ara, oi?
Coses epidemiològiques que s'han de saber.
Una cosa interessant és que la mortalitat de l'infart, en 40 anys, ha baixat un 60%.
En 40 anys, què ha passat amb l'atenció de l'infart?
Ha passat bàsicament la reperfusió.
Abans no hi havia res a fer, ara es pot destapar.
Estàs parlant de 40 anys, són molts anys.
Són molts anys.
40 anys abans, com a molt, una aspirineta i andando, no?
Sí, sí, de fet, gran part de la millora d'aquesta mortalitat ve del tractament, clar, evidentment, el fet que ara es pot tractar i abans no.
El que també és interessant és que la incidència també ha anat baixant.
No és la mateixa incidència ara que fa 40 anys enrere.
Per què? Segurament perquè els hàbits de vida potser han millorat una miqueta.
Hi ha menys incidència, això està bé.
El que sí que es manté és la desproporció entre homes i dones.
3 de cada 4 persones que s'infarten són homes
i només 1 de cada 4, un 25%, són dones.
També ha baixat la mort sobtada.
Part d'aquesta disminució de la mort sobtada segurament l'ha fet baixar el Codi IAM.
Però el que sí que ens passa és que la letalitat hospitalària, és a dir
el nombre de persones que ingressen en aquesta condició o que moren a l'hospital, no ha baixat, es manté més o menys constant.
Això es fa una miqueta estrany. Si hem muntat el Codi, perquè la gent anés millor com és que més o menys es van morir els mateixos.
Clar, una part és perquè molts dels que morien abans i no arribaven,
que són els que estaven més fotudets, ara arriben.
I per tant el que arreglem per una banda ens espatlla els números per l'altra.
No sé si s'entén.
És a dir, si abans moria més gent a fora i no arribava a l'hospital, que són els que anaven més fotuts, ara arriben a l'hospital.
I a pesar d'això, els morts a l'hospital doncs són els mateixos que eren abans. En certa manera, és una bona notícia.
I parlem de 15 anys, anem a números.
En aquests 15 anys, més de 50.000 casos.
Els últims anys ens movem al voltant de 4.000 casos any.
Això són uns 10-12 Codi infarts per dia a Catalunya.
D'aquests, més de 45.000, al voltant del 87%, es consideren Codis apropiats.
És a dir, són activacions que s'han fet de forma correcta.
Ja s'assumeix que hi haurà un percentatge que serà un fals positiu.
Ja s'assumeix i passa una miqueta com les apendicitis.
Si no tens cap apendicitis blanca, doncs és que potser te n'estàs perdent alguna.
Doncs aquí passa una miqueta el mateix.
Has d'assumir que hi ha un percentatge de Codi que tu consideres que ha d'anar a la hemodinàmica i que resulta que no ho necessitava.
S'han fet més de 37.000 cateterismes, intervencions coronàries percutànies,
i només poc més de 1.000 fibrinòlisis.
Quantes dius que s'han fet? 1.000 en 15 anys?
1.000 en 15 anys, respecte a més de 37.000 d'angioplàstia.
I això té diverses explicacions. L'explicació d'això és que la majoria de la població
viu relativament a prop dels centres amb hemodinàmica.
Per tant, la preferència és millor un tractament percutani,
un tractament mecànic, que no pas el tractament farmacològic.
Però això té a veure amb els temps. Anem a números. Això dels temps també té la seva importància, però anem a números.
Ens movem al voltant de 400 casos per milió d'habitants, més o menys.
A les terres de l'Ebre potser una miqueta menys, a la resta de Catalunya al voltant de 400,
i al Pirineu, a casa meva, doncs 600 casos per milió d'habitants.
No tinc clar el per què. No sé si són hàbits alimentaris o l'edat.
És la contaminació, Albert.
Doncs mira de la contaminació en parlant més endavant.
Et puc fer una pregunta?
Sí, i tant.
Parles dels falsos positius. N'hi havia pocs, no? Com un 14% o alguna cosa així.
Sí.
Clar, no devíem parlar de falsos negatius perquè és difícil detectar-los.
Gent que, pel que sigui, no va fer un cateterisme o no sé què,
pel que sigui, perquè no es considera l'electro,
o perquè els criteris d'activació ara estan canviant i poden millorar per ampliar aquests falsos negatius.
Però durant molts anys era una elevació descarada de l'ST concreta o no anaves a cateterisme.
I aquests falsos negatius, hi ha un tant percent important de gent
que no s'han repermeabilitzat la coronària perquè no entraven en codi IAM.
Teniu dades d'això o no?
Dades no, perquè de fet això que acabes de comentar ara és la paradoxa de la inexistència del fals negatiu.
Si heu llegit, em sembla que era el quart episodi, vam parlar del manifest IAMO,
justament és una de les coses que expliquen.
Quan fem servir només l'elevació de l'ST com a criteri electrocardiogràfic d'infart, no pot existir mai un fals negatiu.
Perquè si no tens elevació de l'ST, mai serà un fals negatiu.
Tu pots estar infartat, sí, però com que no tens l'ST elevat, no seràs un fals negatiu.
Números com a tal no n'hi ha. Cla, quina és la gràcia?
El codi IAM inclou, des d'aquesta última actualització que es va fer l'any 2023, que tu ens vas comentar,
que tenim un episodi en què també en parlem, ara no recordo el número,
ja inclou altres criteris electrocardiogràfics que no són l'elevació de l'ST
i a més a més, inclou, que això també és rellevant, l'angioplàstia,
el cateterisme per als síndromes coronaris aguts, sense criteris electrocardiogràfics,
però amb més de dues hores de persistència del dolor a pesar de tractament.
Sí, els de molt alt risc.
A partir dels números que tinguem a partir de 2023,
doncs a veure aquest concepte de falsos negatius com queda.
Seria interessant veure que els que compleixen el criteri aquest de cateterisme dalt risc, a veure com sortirà.
Segurament el que veurem serà que augmenten els casos de cateterismes urgents.
Si ara en fan, no sé si deies, quants has dit, 10 o 12 al dia?
Més de 4.000 activacions any.
Suposo que a l'ampliar, lògicament, el ventall de criteris d'activació del codi IAM
evidentment hi haurà més gent que vagi a fer cateterisme.
Pot ser. ot ser, pot ser. Això ja ho anirem veient. Clar, no hi ha dades encara.
Fa relativament poc que es va fer el canvi, per tant, no hi ha dades.
Quan vagis a la celebració dels 30 anys ens ho expliques, Albert.
Home, espero que en facin un abans, no?
Però sí, sí, si hi vaig jo us ho explicaré, cap problema.
Més números, més números, va.
Hi ha una mena de criteri de qualitat que és que és del primer contacte mèdic fins a la reperfusió,
és a dir, no arribar a l'hospital amb hemodinàmica, sinó a reperfusió, és a dir, que t'obrin,
han de passar menys de 120 minuts, dues hores.
Es considera un criteri d'aquests de qualitat.
Menys de dues hores des del primer contacte mèdic fins que se't destapa l'artèria.
Actualment això està passant en un 71% dels casos.
L'any 2010 passava només a un 59% dels casos.
I la mediana és al voltant de 106 minuts.
Si agafem la mediana des que es fa l'electro fins que es va a reperfusió, són 89 minuts.
Són temps força interessants, estan bé.
La veritat és que aquests temps estan bé.
Ho comparaven amb altres països o...
Vull dir, per tindre una referència de si ho fem bé, superbé,
o si hi ha altres llocs que ho fan amb la meitat de temps, no ho sé.
Mira, ho comparava amb altres països, però potser no m'interessa tant amb altres països, sinó com amb nosaltres mateixos a partir del 2017.
Abans del 2017 només hi havia cateterisme 24/7 a l'àrea metropolitana.
A Tarragona, al Joan XXIII,  a l'Arnau i al Trueta, només fèiem cateterisme en horari...
Primer horari de dilluns a divendres i després feien 12 hores de dia.
Sí, ho recordo.
Sí, però a partir del 2017 va passar a ser 24/7.
Per tant, hi ha aquest canvi al 2017.
Si us en recordeu d'aquests números que us he dit,
del 71,7% que entren en menys de 120 minuts respecte al 59%.
Ja hem millorat sensiblement només pel fet de passar a aquest 24/7.
Què ens passa en aquests temps?
Doncs que Terres de l'Ebre i al Pirineu destruïm els números, totalment.
Perquè els nostres temps, dels nostres territoris fins als centres d'hemodinàmica són llargs.
I per tant, al Pirineu i Terres de l'Ebre, tot i que són relativament pocs casos,
som els que els hi espatllem aquestes medianes i aquestes coses.
Interessant el número, aquest l'he sentit diverses vegades i va tornar a sortir.
En funció d'on va el pacient, el lloc que tria el pacient per consultar,
marca lo de pressa que aniran a destapar-lo.
Si tu truques al SEM, la mediana de temps que trigaran a destapar-te és 76 minuts.
Si tu et plantes en un hospital amb hemodinàmica, doncs es triguen 65 minuts.
Si vas a l'atenció primària, se'n triguen 98.
I si vas a un hospital que no té hemodinàmica, són 110 minuts.
110 minuts, dius? 110 minuts?
Sí, dels hospitals sense hemodinàmica, 110 minuts.
Hi ha una diferència considerable d'allà on et plantes.
La majoria de la gent, un 35% dels primers contactes mèdics els fa al SEM.
És a dir, la gent s'ha acostumat a trucar al SEM quan té un dolor toràcic.
I això està molt bé.
Home, però 30 i escaig és poc, no?
Sí, 30 i escaig és poc, sí, sí.
Però ha anat augmentant.
I de fet, és la porta d'entrada més habitual.
Un 27% són la resta d'hospitals, un 19% van a l'atenció primària
i un 10% van als hospitals d'hemodinàmica.
També és interessant perquè resulta que els hospitals d'hemodinàmica són els més grans del país
i només hi va un 10% dels pacients.
També no deixa de ser...
Però clar, l'altre 35% dels SEM és de tot el territori.
Tant a dalt el Pallars com a la Gran Via, a Barcelona.
Per tant, a lo millor, la recomanació podria ser si tens un dolor toràcic i estàs al costat d'un hospital gran,
vés directament a l'hospital gran.
Truca al SEM.
El que està clar és que amb el SEM vas més de pressa.
Quan s'agafen els números totals, el SEM és qui va més de pressa.
És cert que els hospitals amb hemodinàmica també ja s'han posat les piles
i entretenen menys la gent a urgències.
Exacte, sí, sí.
Cosa interessant també, el que comentàvem abans de la letalitat hospitalària.
És a dir, tenim el Codi, però la mortalitat hospitalària no ha baixat.
I no ha baixat perquè els pacients que abans es morien, ara arriben.
I com que arriben i estan fotuts, més d'aquests es moriran.
No parlem de mortalitat total, que anem veient que va baixant, sinó de mortalitat hospitalària.
De números, clar, aquests números els podem fer perquè tenim un registre molt ben parit del CodIAM.
Inicialment era només un registre administratiu on es posaven quatre dades,
però ara realment és un registre que, tot i que algú va dir que era un calvari omplir-lo,
és un registre que ens permet tenir molta informació.
De fet, aquesta informació que tenim de temps, per exemple, doncs surt d'aquí, surt d'aquests registres.
A mi m'ha agradat molt, justament una de les pioneres que va començar això,
la doctora Lidon, ens parlava d'això, de com important és aquest registre per després poder fer recerca.
Que clar, veient aquests registres, el que es veu és que tenim territoris,
el meu és un d'ells, que el número de casos que tenen és tan baix
que es fa molt difícil que els professionals que estem allà estiguem mínimament entrenats
i puguem complir números tal com Déu mana.
Per entendre'ns, un servei d'urgències que veu dos Codis IAM la setmana, doncs ha d'anar bé per collons.
Però un servei d'urgències que veu dos Codis IAM l'any, doncs no li pots donar els mateixos números i que això és un problema.
És un problema que té solució relativament fàcil.
Algunes es van plantejar, algunes d'aquestes solucions es van plantejar allà.
Les comentem després?
Sí, quan hi arribem.
Més coses dels números.
El departament té un quadre de comandament molt ben parit,
un lloc web, d'accés restringit als que poden accedir-hi,
en què tu pots veure els resultats, no diria que a temps real, però en molt pocs dies,
els resultats que hi han hagut històrics i els que tens del teu centre, els que tens de la teva àrea, quantes fibrinòlisis has fet, com estàs de temps.
Per tant, aquest quadre de comandament és important.
Més coses. Aquesta és la cosa així divertida.
També vam tenir un pacient, que resulta que era metge, i el pacient ens va explicar el seu cas, com es va infartar i com va anar tot.
I em va fer un parell de reflexions que fa i que són importants.
La primera és els missatges aquests agradables per a la feina.
És a dir, la nostra professió ens permet donar al pacient una altra oportunitat.
La gent s'infarta i nosaltres els donem una oportunitat.
Amb el tractament que els hi fem, els donem una altra oportunitat,
que facin altres coses, que les facin diferents, que facin com els vingui bé.
És una d'aquestes coses que quan t'agafa la síndrome d'esgotament professional,
pots pensar-hi. No tothom ho pot dir, això.
I l'altra, que també me l'apunto, és que allò que fem nosaltres
disminueix molt l'angoixa dels pacients i alhora els augmenta les expectatives positives.
És a dir, si tu arribes i fas allò que has de fer i ho fas correctament,
el pacient de cop i volta aquella sensació de desempara que té la perd.
I creu que les coses poden anar bé.
Jo això m'ho vaig apuntar, vaig pensar que era molt rellevant. La història és tot el còmic que tu et puguis imaginar.
Sent metge, vas parar tres hores tenint el dolor per anar a l'hospital, coses que fan els pacients, doncs mira, ja les teníem.
I avui, que és el Dia de la Dona, doncs mira, també va sortir una cosa que ja és molt cíclica,
que és l'impacte del gènere justament en l'infart de miocardi.
Mira, sabem històricament que les dones sempre tenen pitjors resultats en l'infart de miocardi.
Però això és una veritat a mitges i, a més a més, ja no està passant tant.
Per què dic que és una veritat a mitges?
Perquè realment el que ens passa és que la presentació dels infarts en les dones
és més tardana, al voltant de 7-10 anys més tard.
I sí que és veritat que els condicionants socials de gènere,
el fet que a les dones se'ls tracta diferent, se'ls diu que tenen més ansietat,
es triga més a fer-los els electros, tot això, és veritat que determina el pronòstic,
però quan fem l'ajust per edat, veiem que tenen millor pronòstic a l'any.
És a dir, que una de les coses que determina molt també és el fet aquest que les dones es presenten més tard.
No és només els condicionants socials, que per exemple ho llegeixo aquí,
que el temps d'isquèmia abans no es reperfonen, és més gran en dones que en homes, al voltant de 30 minuts.
D'aquests 30 minuts 20 es poden adjudicar a que arriben més tard, i això és culpa de les dones, no culpa del sistema,
però els altres 10 es poden atribuir al sistema sanitari, això és culpa del sistema sanitari,
és culpa d'aquest biaix que tenim tots, masclista, heteropatriarcal, com n'hi vulgueu dir.
Però resulta que quan fem aquest ajust per edat, i es tracten les dones, evidentment si no es tracten van pitjor, això és perogrullada,
però resulta que aquestes dones al final tenen millor pronòstic a l'any.
És a dir, que si les dones van pitjor, 10 minuts més d'isquèmia perquè el sistema sanitari té aquest biaix,
20 minuts més perquè són dones i aguanten més a casa i no haurien d'aguantar-ho,
és cert, però resulta que quan ho ajustem per edat, i el fet que es tractin, evidentment, doncs tenen millor pronòstic a l'any.
I no és només el gènere el que afecta, també sabem que el codi postal determina el teu nivell de salut,
ho han dit moltes vegades, i aquí també passa.
Amb un nivell socioeconòmic més baix, pels més factors de risc cardiovascular.
I ens van presentar un estudi fet a Barcelona, on resulta que sí, és cert,
que aquestes diferències que a menor nivell socioeconòmic, més factors de risc cardiovascular,
i per tant edat d'inici de malaltia coronària precoç, és a dir, que s'infarten més joves i moren més joves,
doncs resulta que a Barcelona aquestes diferències de nivell socioeconòmic no afecten la supervivència.
Això vol dir que el sistema sanitari és prou robust com per compensar aquesta diferència
que suposa el fet de tenir un menor nivell socioeconòmic i per tant majors factors de risc cardiovascular.
És a dir, que la supervivència, un cop t'infartes, és equivalent en si vius a la Bonanova com si vius a la Mina.
I això, perdona, és només a Barcelona o és perquè només s'ha estudiat a Barcelona, això?
L'estudi està fet només a Barcelona. Ells poden afirmar de Barcelona, però és de suposar que serà més o menys equivalent a tot el territori.
Això pel que es refereix a les dades, a la presentació de l'infart.
Ara, si ens anem al tractament, que potser és la part que... D'això va el codi IAM,  de detectar-los i tractar-los, oi?
Aquí tenim que el SEM, que és una peça clau, és una peça clau perquè molta gent els truca primer
i per tant són el primer contacte mèdic, però també perquè un percentatge molt gran es presenta o a atenció primària
o a l'hospital sense hemodinàmica i s'han de traslladar a un hospital amb hemodinàmica, i això ho fa el SEM a Catalunya.
Ells també hi van venir a dir la seva. Tenim que un 90% dels seus codis són apropiats.
Ens movem en aquest 87% d'activació, dels codis que al final són correctes, doncs aquí, el SEM, per aquí ens movem.
Algú recordarà, en algun dels altres episodis vaig dir que el SEM no era conscient de la importància que tenen els tríptics i els codis que fan.
Bé, sí que en són conscients, en són molt conscients i de fet van explicar una miqueta l'impacte que té això.
El fet que s'ha inclòs els criteris del risc de l'SCASEST, els hem afegit aquests criteris electrocardiogràfics que vam comentar,
tothom té clar que això té un gran impacte i que és important.
I aquí em va agradar perquè no es van quedar amb el bé que ho estàvem fent, sinó amb què podem millorar.
Jo em vaig apuntar uns quants dels reptes que el SEM té clar que ha d'intentar millorar.
Un és millorar la inclusió, és a dir, incloure altres coses que ara mateix no s'entren.
Per exemple, els dolors toràcics intermitents i recurrents.
Fa tres dies que tinc mal al pit i ara m'ha tornat a venir, però ja m'ha passat, per exemple.
El fet de tenir present, quan ells fan la recollida de dades, que hi ha símptomes que no són de dolor toràcic estrictament,
però que poden ser equivalents. Una disney amb un diabètic, tot això poden ser símptomes que et poden fer pensar en aquest síndrome coronari agut
i que ara no s'inclouen, van per una altra banda i aquí potser tocaria entrar-los per aquesta banda.
Aquest molt important, especialment pels tècnics que ens escolten, es pretén que pel nou concurs,
els tècnics de l'ambulàncies de suport vital bàsic puguin fer un electrocardiograma
des que arriben, en menys de 10 minuts, aquest electrocardiograma estigui fet i interpretat remotament si fa falta.
Això pot ser, no diré que revolucionari, però aquí pot haver-hi millora amb això.
Si tu tens un electro escandalós 5, 10, 20 minuts abans que arribi l'avançada,
hem avançat temps, aquí ja podem haver millorat alguna cosa.
Sí o sí necessitarà que sigui una valoració remota
El nou concurs, el concessionari que guanyi ha de garantir que disposa d'un aparell per a totes les ambulàncies de suport vital bàsic
que li permeti gravar i transmetre els electrocardiogrames en remot.
El SEM haurà de buscar la manera que algú llegeixi aquests electrocardiogrames quan li arribin.
Una altra cosa que es planteja fer, i que probablement ja estiguin fent ara,
és que sempre que s'activi el codi des d'un CAP,
o sigui que des d'un CAP diguin que tenen un codi IAM,
s'activa sistemàticament tota la moguda, hi va l'avançada i tal, però ja està activat el codi IAM.
No s'espera que arribi l'avançada i que decideixi si allò ho és o no ho és.
Pot ser que s'hagi de desactivar?
Si s'ha de desactivar, es desactiva i ja està.
I aquesta m'importa bastant a mí, perquè em toca per territori,
és que haurem de fer més fibrinòlisis.
Si el destapar està més de dues hores, el dolor fa menys de dues hores que ha començat,
s'ha d'administrar en els primers deu minuts la fibrinòlisi.
Això justament nosaltres, al meu centre, estem en un lloc una miqueta malparit
perquè estem entre els 90 i els 120 minuts
i realment ens costa molt que ens diguin els cardiòlegs de fer fibrinòlisi,
amb el qual segurament haurem de deixar de preguntar i fer-la.
Però això seria, perdona, torna a dir quina condició és per fer la fibrinòlisi?
O sigui que el temps des del primer contacte mèdic fins que destapen sigui superior a 120 minuts.
En el teu cas, que tu estàs a l'Alt Empordà, doncs és difícil que passi.
És a dir, estaríem parlant d'alguna extracció d'algun lloc malparit.
Segurament no deveu tenir ni fibrinolítics, segurament, als vostres cotxes ja.
Sí que en tenim, sí.
Doncs si el teu tècnic et diu no, no, aquí no arribem en menys dels minuts que siguin, doncs hauràs de fer-ho.
Si has de fer una extracció en un cotxe escala dels bombers, per exemple, doncs probablement la fibrinòlisi, si l'has de fer, l'has de fer de pressa.
O sigui, probablement hauries de decidir-ho ràpid.
Vinga, llavors, antiagregació i anticoagulació. Com anem al 2024?
Aquí, aquesta és interessant, perquè recordant l'episodi que vam gravar del codi IAM,
que ens vas explicar tu, que vam passar d'antigament que fèiem servir aspirina,
evidentment per a tothom, i després fèiem servir clopidogrel,
excepte amb alguns que els donàvem coses més fortes,
i en canvi ara és pràcticament al revés.
Hem passat a fer servir prasugrel o altres coses més fluixes, en funció de com tenim el pacient.
Aviam, fer servir heparina o enoxoparina,
evidentment l'enoxoparina va només amb la fibrinòlisi,
prefereixen posar heperina bàsicament perquè tens antídot i pots mesurar-ho.
Tu saps com vas d'APTT i tal, doncs pots parar-la, pots posar la protamina,
llavors els hemodinamistes prefereixen fer servir heparina perquè sempre pots tirar enrere.
I una cosa semblant passa amb els antiagregants.
Hem de fer servir els antiagregants més potents? Sí.
Però si tenim dubtes, aquest segon antiagregant,
si tenim dubtes de si realment és Codi o no és Codi, doncs aquest ens podem esperar.
Si fos el cas que realment el necessita, quan li comencin la angioplàstia,
posaran el Cangrelor intravenós, que és un medicament que tenen allà,
que es pot posar també en perfusió després, però és bàsicament d'ús a hemodinàmica, doncs ja l'hi posaran.
És a dir, la recomanació que ens feia aquest senyor és,
si ho tens clar, li dones l'antiagregant més potent que puguis,
Prasu si no té cap contraindicació, Ticagrelor si no sé què, i Clopidogrel si no sé quantos.
Però si tens dubtes, no el donis aquest segon, i a hemodinàmica i ja l'hi posaran.
Què més? Va, temps, temps, més temps.
Us recordeu que al principi us he parlat dels temps?
La mediana de temps des del primer contacte mèdic fins a obertura d'artèries, 120 minuts,
tot això es pot partir.
I aquí és important de cara saber cadascú de nosaltres on podem millorar.
Hi ha un primer temps que nosaltres com a professionals de la urgència
hi podem intervenir molt poc, que és des que comencen els símptomes fins que hi ha el primer contacte mèdic.
Nosaltres no podem fer que la gent visqui més a prop dels centres mèdics,
ni podem fer que la gent es passi més o menys hores a casa patint dolor.
Nosaltres em refereixo als professionals de la urgència.
Sí que podem fer educació sanitària, evidentment.
Especialment a la gent que té malaltia coronària, dir-los, ep, no facis el burro, eh?
Si et torna a venir, prefereixo que vinguis mil vegades que en el cas de venir no vinguis.
Que ja sabem que ens ho fan, això, eh?
El temps més important per mi, perquè sóc infermera,
és des del primer contacte mèdic a que es fa un electro i es llegeix 10 minuts.
És com una d'aquestes... clau.
És que no sé què, electro.
I després ja acabaràs a preguntar, però electro, va, ja, ja, ja, ja.
Perquè això determinarà què ve després.
I un altre temps que és superimportant també és, des que tens l'electro,
quan trigues a decidir que es reperfon.
Perquè això és el que després fa que tot allò més vagi de pressa.
És a dir, si tu estàs badant, i estàs mirant, i estàs pensant i deixant de pensar,
doncs aquí perds molts minuts que són importants.
S'hauria d'aconseguir que des del primer contacte mèdic,
door-in, porta d'entrada, fins que surt per la porta cap a hemodinàmica, 30 minuts.
Això hauria de ser el temps.
I després resulta que quan anem a mirar, resulta que els hospitals sense hemodinàmica,
doncs, ho fem pitjor que el SEM, per exemple. El SEM és molt més ràpid.
El SEM també arriba abans, des de l'inici dels símptomes, fins al primer contacte mèdic.
Per què? Segurament perquè la gent els crida abans.
Amb 49 minuts des de l'inici del dolor, el SEM fa el primer contacte mèdic.
Si vas a atenció primària, són 94 minuts.
Des que fem l'electro fins que s'activa el Codi IAM, doncs resulta que l'atenció primària triguen 31 minuts.
Als hospitals que no tenim hemodinàmica no anem gaire millor, eh? 27 minuts.
Per tant, podem guanyar temps on és, en aquests punts, no?
És a dir, des que fem el primer contacte mèdic fins que decidim, aquí hi hem de guanyar.
Des que s'activa fins que s'arriba a obrir, doncs s'ha anat millorant molt.
La veritat és que ha anat baixant, vas veient els números.
No és una cosa exagerada, però ens van ensenyar una gràfica i anàvem veient els números.
Hospitals amb hemodinàmica, des que s'activa fins que obren, passen 49 minuts.
Excessiu i tot, em sembla.
Els que no tenim hemodinàmica són 83 minuts. Déu-n'hi-do.
Però és que els del Pirineu són 164 minuts de mediana.
De falsos positius que comentaves, hi va haver una xerrada també,
que bàsicament insistia molt en el concepte aquest del IAMO,
de l'infart agut de miocardi oclusiu,
respecte al paradigma que fem servir encara ara,
que és el de síndrome coronari agut amb elevació de l'ST.
Insistir molt en aprendre'ns de tots aquests patrons electrocardiogràfics
que no són elevació de l'ST però que impliquen que està tapat.
Tenir present que un fals positiu no acostuma a ser un problema si no hem donat aquest segon antiagregant,
perquè donar una aspirina té un risc però és baix, però en canvi si dones una aspirina i un prasugrel,
doncs ja és un risc més alt de fer un sagnat, especialment si ets vell.
Per tant, insisteixo amb allò que ens han dit abans.
Si tens dubtes, doncs el segon t'esperes.
I el dels fals negatius que comentaves tu, evidentment.
Si no entres, doncs no vas a reperfusió i per tant tindràs uns resultats molt pitjors si realment estava tapat.
Amb la discussió que hi va haver després de tots aquests casos, de totes aquestes xerrades, em va agradar la frase que va dir
justament aquest doctor, el dels antiagregants, que el que no s'ha de tenir és por.
És a dir, no s'ha de tenir por de fer si cal fer-ho i no s'ha de tenir por de no fer si no cal.
Per insistir en el tema aquest de la doble antiagregació.
És un codi? Doncs fes el que hagis de fer.
No tinguis por de fer de l'heparina, del prasu, no tinguis por.
I la inversa? Si no ho tens clar, no ho facis. No tinguis por de no fer-ho i dir no ho he fet perquè no ho tenia clar.
Em va fer riure una cosa, aquí va passar una cosa divertida,
una de les preguntes del públic, una altra d'aquestes cardiòlogues pioneres del Codi IAM,
va dir que això de la trucada a tres, que és un problema, que amb això de la trucada a tres que no hi guanyem res.
Uns quants del públic es van posar a aplaudir.
O sigui, ja ho tombarem aquí, com volent dir, si no ho és, serà un fals positiu?
Tampoc serà un fals positiu i el tombarem nosaltres, quan arribi.
Sí, jo intento no fer mai trucada a tres i tot això, intento no...
Què ens aporta, no? Seria el dubte.
Què ens aporta? Si ja ens han dit que si no ho tens clar,
no li donis el segon antiagregants és potser l'únic dubte que podries tenir, si l'hi has de donar o no.
Si ja t'ho han dit, doncs no ho fas, i quan arribin ja li posaran cangrelo i avall.
Més coses.
Trombòlisi de nou, la fibrinòlisi.
Tots els que sou a l'àrea metropolitana, això us importa un bledo.
Perquè no us cal, però a mi, que al meu territori això ens passa...
Coses importants. A més risc, més benefici.
Com pitjor està el malalt, més important és fotre-li el fibrinolític abans.
Si tens un electro que nyè, i el malalt pssè,
potser aquest, mira, tira.
Però si tens un electro que canta, que t'està cridant, que soc un infart, i el tio està fatal,
doncs no t'ho pensis més, l'hi fots.
L'any 2001 hi va haver 26 fibrinòlisis de 4.500 activacions del Codi IAM.
És una misèria.
D'aquestes 26, 15 van acabar després amb un angioplàstia de rescat,
que ja està previst, i de fet el Codi ja diu que tu el lises i te l'emportes,
que no esperes que es reperfongui i tal.
Això també és una millora que hi va haver en el seu moment.
Resulta que tenim uns temps de merda, Pirineu i Terres de l'Ebre,
i a pesar de tenir uns temps de merda, no fem les fibrinòlisis.
Amb això dels temps de merda, doncs mira, els de Lleida que estaven per allà,
resulta que l'any 22, dels 46 Codis IAMs del Pirineu que van baixar a l'Arnau,
només 6 es van lisar.
No pot ser.
Va fer uns números dient, si hi ha més de 50 minuts de trasllat,
aquests 120 minuts que teníem de marge, repartint-los en els diferents tempos,
aquest de primer contacte mèdic, l'electro i tot això,
t'acaba resultant que si estàs més de 50 minuts a traslladar,
fent la fibrinòlisi tindràs millor resultat.
Per tant, i aquí ja anem tancant, si tu estàs a més d'una hora
del lloc on estàs a l'hospital on el poden destapar,
probablement et sortirà més a compte fer una fibrinòlisi que no pas esperar a hemodinàmica.
La frase aquesta me l'apunto, fotré un pòster que diu
val més una fibrinòlisi a temps que una angioplàstia tardana.
Més cosetes, més cosetes, va.
El tractament post-IAM.
El tractament post-IAM vol dir una vegada el pacient se li dona l'alta,
post-infart, doncs ha d'anar amb un tractament a casa.
I van sortir 300 milions de medicaments nous, i com està...
que si l'estatina, clar, aquí jo no hi vaig fer massa atenció perquè això és post
i això li donen l'alta als cardiòlegs,
doncs nosaltres a urgències la veritat és que no ens interessa massa.
Però sí que em vaig quedar amb la idea de la rehabilitació cardíaca, de l'exercici.
Pràcticament tothom que surt després d'un infart ha de sortir amb una recepta d'exercici, el que pugui.
I això és especialment positiu en dones, també.
Em vaig quedar amb aquesta idea.
Discussió de totes aquestes últimes xerrades que us he anat dient,
un concepte que també penso que és rellevant explicar,
sobretot als que preneu decisions, els que prenem decisions,
és el risc real versus el risc percebut.
Què vol dir això?
Si vam tenir una mala experiència, això és un risc percebut, és el que nosaltres hem vist,
i això té molt més pes que davant del risc real.
En el cas de la fibrinòlisi, si tu has posat una fibrinòlisi a algú i ha fet un hemorràgia cerebral,
doncs seràs molt més reticent a posar fibrinòlisi,
perquè has vist una complicació, que és rara, però l'has vista.
En canvi, no posar-la, tu no veuràs la conseqüència de no fer-ne.
Perquè, clar, quan el pacient faci més isquèmia, o sigui, hi hagi més tros infartat,
tingui una fracció d'ejecció pitjor i acabi fent una insuficiència cardíaca
i es mori 10 o 15 anys abans del que li hagués tocat, si l'haguéssim tractat correctament, tu això no ho veuràs.
I com que no ho veus, quan fas la teva valoració de risc-benefici, doncs això no ho tens present.
Per tant, has de tenir aquesta idea.
Molt bé, això m'ha passat, és un risc que he viscut,
però compte que no estàs veient els riscos de l'omissió del que hauries de fer, doncs per què tens aquesta por?
Lliga amb el no hem de tenir por a fer i no hem de tenir por a no fer.
I ja per anar acabant,
de l'últim bloc de xerrades, una miscel·lània de diferents coses.
El doctor Aceli, que és un dels metges del SEM, és un investigador també de Tarragona,
aquests van fer un estudi molt interessant de la mort sobtada,
val la pena llegir-lo si teniu ganes.
El 70% de les aturades són de causa cardíaca.
Això vol dir que hi ha un 30% que no.
Això és el seu estudi que van fer allà a Camp de Tarragona, d'autòpsies...
L'estudi estava bastant currat.
I una cosa que em va cridar l'atenció és, això pels que tenen una oclusió coronària,
pels que han fet un infart,
com més temps passa entre que comencen els símptomes i et pares, millor supervivència tens.
Sembla una miqueta contraintuïtiu, ho has de pensar. Clar, si estàs molt tapat, estaràs pitjor.
La idea és, com més temps passa entre símptomes i aturada, vol dir que menys greu estàs en aquell moment.
Això és una mica contraintuïtiva, però quan hi penses et surt.
I una altra cosa que va sortir també, que segurament ho veurem,
és el tema de les xarxes de voluntaris per fer RCP comunitària.
Hi ha diferents aplicacions de mòbil, diferents països ho tenen.
Quan algú es para, s'ha de començar a RCP de forma immediata.
S'ha de fer RCP telefònica.
Si hi ha gent formada que es posa a disposició del veïnat, això millora la supervivència.
És una estratègia més de fer que es millorin les taxes d'RCP i, per tant, les taxes de supervivència després.
I això hi ha algun lloc que es feia aquí a Catalunya? Existeix això aquí o no?
Que jo sàpiga no. I és una de les coses que, quan es va fer el tancament,
la doctora Ricart, del departament, es va apuntar com a coses que s'han de plantejar fer.
Acabo ja amb el xoc cardiogènic,
que ja sabem que el xoc cardiogènic té diverses causes, però l'IAM és la principal.
D'un 8 a un 10% dels que fan l'infart fan un xoc cardiogènic
i la mortalitat és molt alta.
El tractament és revascularitzar.
I això em va agradar la frase del doctor Ariza, de Bellvitge, que és un d'aquests homes ECMO, que va dir
és un missatge pels joves. No us fixeu en lo guapes són les maquinetes que tenim.
El primer és destapar.
I un cop destapat, o mentre destapes, fes l'altre. Però primer destapar.
Plantegen la idea que hi hagi un equip de xoc, un shock team, perquè aquí hi ha moltes coses a fer.
Hi ha molta maquineta, des dels balons de contrapulsació, l'impella, l'ECMO per gent que fa un xoc cardiogènic,
poder-los tirar endavant fins que es resol el problema.
Això vol dir fibrinòlisi?
Revascularitzar.
Si tu estàs lluny, fibrinòlisi. Si estàs a prop, no cal.
Tindràs millor resultat amb l'altre.
Comentaves això de la contaminació.
L'última xerrada parlava d'això, de la relació que hi ha entre la contaminació atmosfèrica i, entre altres patologies,
els infarts aguts de miocardi.
Comparat amb els factors de risc cardiovascular individuals, potser no són tan importants,
però com que afecta a tota la població tenen el seu pes.
I per acabar, del tot, el tancament el va fer la doctora Ricart, del departament,
i com a punts que el departament es posa per millorar,
és assegurar això que dèiem del cateterisme pels síndromes coronaris aguts sense elevació de l'ST d'alt risc,
en menys de dues hores, que això s'ha d'assegurar. Que aquí tenen feina perquè s'ha de concedir que això passi.
L'estratègia de millora de supervivència de la aturada cardiorrespiratòria, n'hem dit algunes.
Aquesta xarxa de primers responedors per fer l'RCP, s'ha de formar la població per fer suport vital.
Que tots els DEA estiguin connectats al SEM, que ara no ho estan gaires,
i jo acabo aquí, després de fotre-us aquí la tralla d'aquest grup de xerrades.
Els resums els tindreu a les notes de l'episodi, i sapigueu que tinc també les,
no totes, però bastantes diàpos de les presentacions, per si algú té interès a veure aquestes gràfiques, doncs les demaneu al grup de Telegram,
que no ho hem dit, tenim un grup de Telegram justament per aquestes coses, les demaneu al grup de Telegram i ja us les passaré.
Molt bé, Albert. Escolta'm, jo volia dir dues coses.
En el tríptic del SEM, ho deixen bastant clar, el tríptic que... no sé de quan era, eh, del...
2023, no recordo el mes.
Ells parlen del temps estimat de trasllat, des que tu fas l'electro fins que arribaràs a l'hospital,
si és més de 90 minuts, fibrinòlisi prehospitalària. I això és el que hauríem de fer tots.
Sí, però no es fa.
Sí, no sé per què no es fa.
No m'hi trobo habitualment, però clar, vosaltres, aquests 90 minuts és fàcil que els tingueu.
Però vull dir que no és una invenció que està en el tríptic del Codi IAM,
ho diuen així, de trasllat més de 90 minuts, fibrinòlisi.
I l'altre, que parlaves tu que si estàs en un lloc on hi ha poca incidència
d'activacions de Codi IAM, no?,
hospitals així més petits, o que veus un Codi IAM a la setmana o el que sigui,
jo t'he dit, home, jo tinc la solució.
No sé si és una solució, però sí que pot ajudar, és fer simulació.
Si tu tens un box on un cop a la setmana pots entrenar un equip a fer un Codi IAM simulat,
quan tinguis el Codi IAM de veritat sortirà més bé.
Tot anirà més ràpid i faràs el que has de fer, hi haurà menys dubtes i tot anirà més coordinat.
És implementar una miqueta més, que ja s'està fent a molts llocs i tal, que de vegades sembla que necessitis
molts recursos tecnològics i molta història per fer una simulació,
però si no els tens, no passa res, pots fer-ho igualment i el pacient se'n beneficiarà.
Això últim que acabes de dir, espero que alguns dels que decideixen coses
i on s'inverteixen els calés ho escolti.
Els de CatSalut.
Sí, exacte. I ara ja em posaré polític, vinga va, canviem va.
El Menys és Més ara toca, no?
Al Menys és Més d'aquest episodi de l'EMPodCat,
avui us volia parlar d'un problema de salut pública mundial,
que ja coneixem, però de vegades en som poc conscients,
que és el tema de les resistències bacterianes.
De fet, és un problema fins i tot que l'OMS
ho considera com una de les prioritats en salut actualment
i que en el futur s'espera que sigui un problema encara pitjor.
Calculen que el 2050, d'aquí 25 anys, que sembla molt lluny,
però hi serem d'aquí poc,
hi haurà més morts per aquesta causa, per les resistències bacterianes
que en mortalitat per càncer.
L'impacte econòmic d'això s'estima
en 100 bilions de dòlars anualment a nivell mundial.
A mi em costa interpretar aquests 100 bilions de dòlars,
però sembla molta pasta i moltes morts, comparables amb les del càncer.
Per tant, sí que és un problema de salut pública mundial
i que estaria bé que tothom posés, si podem,
el nostre granet de sorra a partir de ja.
A partir d'aquí, jo us volia recomanar uns documents i una pàgina web
d'un organisme que és la Col·laboració Cochrane
a través de la seva seu de Barcelona,
que és el Centre Cochrane Iberoamericà,
i tenen una pàgina web molt interessant, que és es.cochrane.org,
que és com una pàgina web de difusió de coneixement mèdic, científic, obert a tot el públic.
Doncs dins d'aquesta pàgina web hi ha una secció que donen respostes,
plantegen un dubte, i a partir d'una revisió sistemàtica que han fet a la Cochrane, donen resposta a aquest dubte.
Aleshores, el que us volia dir jo és una revisió sistemàtica
publicada l'octubre del 2023 que pretén respondre al dubte
que si la prescripció diferida d'antibiòtics funciona en les infeccions respiratòries.
És a dir,
quan tu veus infeccions de vies respiratòries altes,
doncs què fas?
Li dones a tots els que tu creguis necessaris un antibiòtic ja,
o fas una prescripció diferida, que és l'objectiu d'aquesta pregunta,
o directament li dius al pacient que això no es mereix antibiòtic.
A partir d'aquí fan una revisió sistemàtica i seleccionen 12 assajos clínics
que en total sumen 4.000 participants entre adults i nens.
Les conclusions a les que arriben és que la clínica facis una cosa o una altra,
és a dir, doni's antibiòtic sempre en aquestes infeccions, o facis una prescripció diferida.
Diferida vol dir, mira, de moment crec que no necessites l'antibiòtic,
però jo et faig la recepta, tu te'n guardes la prescripció, no vagis a buscar-la a la farmàcia,
però si d'aquí dos o tres dies veus que estàs pitjor, te'n vas a la farmàcia i te donaran l'antibiòtic
i te'l comences a prendre d'aquí dos o tres dies si veus que no millores. Això és la prescripció diferida.
Per tant, en aquesta revisió comparaven aquestes tres coses.
O li prescrius ja l'antibiòtic i li dius que se'l comenci a prendre aquest vespre,
o li dius que se'l prengui d'aquí dos o tres dies si veu que no millora,
o directament li dius que no necessita un antibiòtic i que prengui paracetamol, begui molta aigua i ja ens veurem.
Aleshores, facis el que facis, la intensitat i la duració dels símptomes no hi ha cap diferència.
La diferència està en la satisfacció del pacient.
Si compares amb donar de forma immediata antibiòtic o fer-ho de forma diferida,
la satisfacció no canvia, segons aquests estudis.
Li és igual que tu li diguis mira, t'has de prendre aquest antibiòtic,
com que li diguis et faig la recepta, però no te la prenguis,
fins d'aquí dos o tres dies, si veus que no millores,
doncs això el pacient ho entén perfectament i sortirà de la consulta tranquil
perquè t'ha entès i dirà mira que bé, doncs no m'haig de prendre l'antibiòtic a no ser que empitjori.
Se senten igual de satisfets.
En canvi, si ho fas d'aquesta manera, sí que redueixes l'ús d'antibiòtics.
Per tant, a nivell d'intentar disminuir una miqueta
el consum, potser no indicat del tot, d'antibiòtics
i per tant reduir les conseqüències de les resistències bacterianes,
sí que podríem fer una prescripció diferida de l'antibiòtic.
I això penso que si ho fem tots de forma sistemàtica la població ho entendrà perfectament
i hi haurà més consciència pels metges i per la població
que no sempre que tens una infecció respiratòria necessites un antibiòtic.
I a la llarga, d'aquí 25 anys, els pronòstics de l'OMS esperem que no es compleixin.
I això a través d'aquesta pàgina web de la Cochrane Iberoamericana
podeu llegir el resum, que fan uns resums super ben fets de tres tipus,
un de curt amb una infografia, un altre resum una miqueta més ampliat
o directament te'n pots anar a la revisió sistemàtica
i llegir-te les 50 pàgines que té la revisió sistemàtica
si vols estar molt ben documentat sobre aquest tema.
Ostres, això pot funcionar.
Pot funcionar perquè t'has de barallar molt perquè se'n vagin sense antibiòtic.
Si els dius, aquí tens la recepta i ara és la teva responsabilitat, o sigui, la gent pot comprar-ho això.
L'altre, pel que veig, és una baralla constant que a més a més contribueix bastant
al síndrome d'esgotament professional si t'has d'estar barallant contínuament amb la clientela perquè no sé què.
I el fet que funcioni, que aquesta gent del Cochrane hagin vist
que les revisions sistemàtiques diguin que funciona, que disminueix el consum d'antibiòtics i la gent no ho viu malament...
Sí, la sensació de satisfacció és la mateixa.
També veig que pot ser útil perquè és una acció que pots fer relativament fàcil a nivell del sanitari
i que això pot, de forma indirecta, conscienciar el professional sanitari
perquè no sempre és el pacient que reclama l'antibiòtic, sinó que a vegades,
i jo penso que fifty-fifty, és el sanitari que en moltes ocasions ens podríem estalviar molts antibiòtics.
El que passa és que per curar-nos en salut, etcètera, etcètera,
o per anar més ràpid i no haver de discutir i no sé què, moltes vegades és més fàcil
prescriure un antibiòtic i adéu, fins la pròxima.
I això en la revisió sistemàtica que és de d'adults i nens
en els nens també funciona igual
Si, si, si
Per mi és un dels llocs on és més difícil, justament.
Aquesta exigència de proves i tractaments quan simplement aguantant n'hi hauria prou.
Ostres, és que tots els menys és més els haig de penjar al servei, tots, tots, eh?
És un drama això, eh? No tindrem paret suficient, eh?
Hauràs de demanar un box o una paret per penjar coses que anem dient
Estaria bé, podríem recomanar la instauració d'una paret a tots els serveis d'urgències,
la paret d'EMPodCat, i que hi hagi un representant d'EMPodCat a cada hospital
Albert, això hauríem de fer. Saps com els equips PROA,
relacionat amb els resistències antibiòtics i tal,
que a la majoria d'hospitals ja tenim uns equips del PROA, no?
Justament tu ens vas recomanar una aplicació per mòbil de la PROA de
no sé si era de l'Arnau de Vilanova de Lleida
No recordo quin episodi.
Sí, no me'n recordo d'on era, sí.
Doncs igual que hi ha els PROA a tots els hospitals els serveis d'urgències hi hauria d'haver el tauler d'anuncis d'EMPodCat.
Mira, això que dius, una de les recomanacions que vaig fent al seu dia el OnePagerICU, bàsicament fa infografies
 doncs hi ha alguna foto d'alguna sala de residents de no sé quin hospital de no sé on, on els tenen tots penjadets allà a la paret, tots.
Sí, sí, està guai, molt bé.
La paret empaperada de les infografies aquestes
 Va, doncs convidem els nostres oients a que ens facin fotos dels seus serveis amb les recomanacions allà penjades.
Igual els hauríem de donar algun suport infogràfic que ens queda una miqueta lluny, eh? Molt bé.
Va, escolta, anem a l'UrgemMot?
Anem a l'UrgemMot. Tu tenies alguna cosa Albert, d'UrgemMot per aquest episodi?
Jo tenia el dubte que arrossegava de l'episodi passat, el de com es diu decliu,
no hi ha hagut cap oient que ens ho hagi dit, estic pendent que el termcat contesti.
I ara el que tinc és un altre dubte, eh? Sóc un cagadubtes, només foto que tenir dubtes, tu.
En el tema d'avui he parlat de l'angoixa del pacient i em va entrar el dubte de, escolta,
angoixa i ansietat, és el mateix?
Són sinònims, no són sinònims?
I he estat buscant i et surten 30.000 pàgines de psicòlegs
explicant què és ansietat, què no ho és, i si en tens i no en tens, i què has de fer.
Bé, no és la part que m'interessa i no he trobat enlloc que m'ho expliqui filològicament.
Llavors he anat a buscar i el que tinc és les definicions del diccionari i el que diuen els del termcat.
Angoixa, segons el diccionari, és el respir fatigós degut a la xafogor de l'atmosfera, un estat morbós o un disgust.
L'angoixa de la mort.
Ara el malalt està més tranquil, li ha passat l'angoixa. Un respir, unes inspiracions... una freqüència respiratòria determinada.
Això és l'angoixa?
L'angoixa. Després diu opressió de l'ànim, fàtig, afany extrem,
malestar profund alhora físic i psíquic determinat per la impressió d'un perill imminent i determinat davant del qual
Això és la definició d'angoixa.
Anem a l'ansietat. L'ansietat la defineix el diccionari com
estat d'intranquil·litat i d'agitació amb sensació d'opressió al cor.
O bé la pertorbació psíquica caracteritzada per un estat d'extrema inseguretat i inquietud.
Jo, companys, no sé què dir-vos. No ho tinc gens clar.
El termcat ens ajuda una miqueta simplificant aquestes definicions
i ens acaba dient, en el món anglosaxó i germànic, principalment, l'ansietat es considera com a sinònim d'angoixa.
No sé massa bé on fer servir una paraula i on fer servir l'altra.
 Em sembla que seguiré fent-les servir com a sinònims directes i, guaita,
si algú troba alguna manera més concreta de dir, no, això és una angoixa, això és una ansietat,
doncs, com sempre, estem oberts a millorar l'ús que fem de la llengua.
Sí, és complicat, és complicat.
Jo no aporto res, només aporto problemes, ja ho veus.
Són dubtes. Tu generes preguntes i dubtes. Això està molt bé.
És el primer dallonses per aprendre coses, és crear-te dubtes.
Doncs en tinc, en tinc uns quants.
Molt bé, Albert. Va, jo havia fet un recull que en faré uns quants
i, potser a l'episodi següent en faré uns quants més.
Alguns, potser, ja els havia parlat, perquè eren un motiu de parlar-ne en algun altre context
i és termes que pronunciem malament
 i, per tant, els escrivim malament, perquè segurament els diem de forma aguda i són plans
o són esdrúixols i porten accent i com que ho pronunciem malament ja no li posarem l'accent.
No és que el terme estigui malament, sinó que senzillament la pronuncia la fem malament i l'escrivim malament.
Per exemple, l'alvèol pulmonar, que jo sempre n'he dit l'alveol, doncs no, és un alvèol.
Podríem parlar de les, crec que ja ho vam dir, les bronquièctasis.
No és les bronquiectàsies o el que sigui, si no que té un accent a la E obert, que és bronquièctasi.
El colèdoc, jo ne n'havia dit el coledoc o no sé, d'altres formes,
doncs no, aquest també té un accent obert a la E, un colèdoc.
El còlon, no és el colon, si no és el còlon, té un accent obert a la primera O.
El delirium tremens, que més?
L'ènema, que també en podem dir lavativa, però el TermCat diu que el terme preferit és ènema.
I la hematèmesi.
Ui, aquest hematèmesi, hòstia, també és difícil, eh?
Sí, és difícil, però sona, no sé, a mi m'agrada.
Si diem ènema, també podem dir aquest, només faltaria.
I igual que diem la hematèmesi, podem dir hiperèmesi gravídica.
La hiperèmesi gravídica també porta un accent obert a la E, a la segona E. Hiperèmesi gravídica.
L'episodi pròxim en farem set o vuit més.
Penso que és més difícil de recordar que no pas un terme totalment diferent del que fem habitualment.
Això en lloc de dir-ne lavativa, millor dir-ne ènema.
Això és més fàcil de recordar els accents i la pronúncia correcta de cada terme, a mi personalment em costa recordar-ho.
Suposo que si ho anem recordant de tant en tant i ho veiem escrit.
i ens hi fixem, dius, ostres, és veritat que porta accent obert l'hematèmesi.
Mira, un d'aquests m'ha fet pensar que l'havíem posat quan fèiem les juguesques de l'Urgent Mot al grup de Telegram.
Igual en podem fer alguna aprofitant aquí els accents aquests, que també tenien la seva gràcia. Molt bé.
Doncs vinga va, anem a les recomanacions.
La meva recomanació per aquest episodi, com que anava dels quinze anys del Codi IAM,
uns dels investigadors que parlaven formen part d'un grup de recerca que es diu RegiCOR, que és el Registre Gironí del COR.
Aquests els coneixo jo.
Exacte. El Gironí és perquè van començar a Girona, però realment el seu àmbit d'actuació no és només a les terres de Girona, sinó a tot Catalunya.
És la pàgina d'un grup de recerca, evidentment si la recerca no t'importa, doncs no és per tu.
I per què el recomano? Doncs el recomano perquè totes les publicacions i un parell de tesis doctorals
que s'han fet fent servir el registre del Codi IAM, les tenen aquí.
Si vols llegir literatura científica de l'infart feta a casa, doncs la tens aquí.
Evidentment no tots els estudis ens interessen a tots, però hi ha alguns dels estudis que és interessant aquí.
Això que us comentava, per exemple, de Barcelona, doncs forma part de la tesi doctoral de la doctora Tizón, està aquí al Regicor
Hi ha al voltant de 30 no sé quants estudis que han sortit d'aquest registre del Codi IAM.
A més a més de recomanar-ho pel fet del contingut que té, també el recomano pel que implica
Tenim unes dades que estan a disposició de tothom.
Quan dic a disposició de tothom no vol dir que siguin obertes, vull dir que si vols fer algun estudi doncs els pots fer servir.
En diverses ocasions han sortit convocatòries que ofertaven calés per poder fer aquestes investigacions.
Penso que és un exemple també. Al nostre ofici tenim la nostra part assistencial, que és la que ens ocupa més temps,
però també hi ha la part acadèmica de recerca, que també té la seva utilitat i és important.
I si hi tens interès, doncs mira, en aquest cas ho han fet els cardiòlegs,
potser altres especialitats o altres camps del coneixement mèdic també es podrien plantejar, no?
Això mateix que han fet aquesta gent, és a dir, posar les dades a disposició dels investigadors
i un cop ho has publicat, doncs en llocs on tenir-ho disponible.
El lloc web es diu regicor.cat
O sigui, nosaltres la utilitat que en podem tindre d'això és com a clínics normals,
és accedir fàcilment a les publicacions que ells tenen recollides sobre aquest tema.
Exacte. Sí, sí.
Doncs mira, em va molt bé això que ens expliques,
perquè la meva recomanació és molt útil per utilitzar la teva recomanació.
Sembla que ho haguéssim fet expressament i tot.
És un llibre de divulgació científica que es diu" Els tractaments a prova",
que en anglès en diuen Testing Treatments i és un llibre clàssic de divulgació científica
de com llegir i interpretar de forma crítica tota la bibliografia científica mèdica,
que parla sobretot de com es fan els estudis científics, sobretot revisions sistemàtiques o assajos clínics
en la qual els investigadors experimenten sobre nous tractaments o sobre tractaments
que s'estan utilitzant per veure si funcionen o no funcionen,
i aleshores aquest llibre et dona les bases perquè tu puguis llegir aquests articles que trobaràs
a la pàgina web aquesta del Regicor perquè tu puguis valorar críticament
si aquell estudi és vàlid o no és vàlid o si és rellevant el que t'estan explicant o no
i que per tant tu puguis tindre la teva opinió sobre el que s'estigui experimentant
si el cangrelor és útil o no és útil o si val la pena
esperar-me a posar-li la doble antiagregació o no, etcètera, etcètera
coses que potser queden així una miqueta ostres, no ho tens clar perquè un cardiòleg
et diu una cosa i l'altre et diu una altra cosa que tu tinguis la teva opinió
Aleshores aquest és un llibre que la primera edició és del 2006 i el 2011 vam fer la segona edició
i està fet per 4 o 5 investigadors que són molt reconeguts a nivell científic, mèdic, a nivell internacional
i és un llibre molt divulgatiu està pensat per gent que fa divulgació científica, per periodistes,
per personal sanitari que no siguem investigadors o que no tinguem uns coneixements de metodologia científica
molt avançats perquè ho puguis llegir tranquil·lament i també per investigadors que publiquen coses, 
doncs, perquè les seves dades les publiquin de la forma més entenedora
i amb totes les dades necessàries perquè el lector, al llegir aquell estudi ho pugui interpretar de forma correcta.
És un llibre que quan va sortir el 2006 va tindre molta repercussió
i ara amb la segona edició el centre de Cochrane iberomericà que està a Barcelona, ha fet la traducció al català.
De fet, és un llibre que està traduït en molts idiomes diferents i que pots baixar el pdf directament i llegir-te'l,
te'l pots llegir amb la pàgina web o inclús crec que te'l pots escoltar amb àudio en anglès.
I el que t'expliquen és això ,com valorar quan estiguis intentant veure si aquell
assaig clínic compleix els mínims indispensables o no.
I això no necessites uns coneixements ni estadístic ni metodològics molt avançats.
Són coses que són fàcils d'entendre i que permetrà que quan llegeixis un assaig clínic diguis:
aquí no m'expliquen això, no m'expliquen això i això que m'expliquen, si ho haguéssim fet d'una altra manera,
 l'estudi tindria menys risc de biaix per tant, poso una mica en dubte aquestes conclusions a les que arriben.
i això és un llibre que està a l'abast de tothom,
no cal ser un erudit en metodologia de la recerca i penso que pot ser molt útil.
Doncs l'apuntarem, com totes les recomanacions les apuntarem a les notes de l'episodi
i a l'apartat de recomanacions del lloc web
Aquí la lectura crítica és una cosa important.
Estaria bé fer-ne més ús i més pràctica, sí que es necessita una mica de pràctica i fer-ho de tant en tant.
Primer llegim-nos aquestes cosetes i un dia farem una lectura crítica, no, Albert?
Hem de fer una lectura crítica, Xavi, algun dia.
Vinga va, tu, pleguem ja perquè aquí estem desvariant i no pot ser, portem molta estona.
Esperem que aquest episodi sigui interessant per la majoria dels oients i ens veiem a l'episodi 35.
Sí, ja s'acaba el tercer any aviat, eh? Vinga.
Adéu siau a tothom. Adéu.
Fins la propera, que vagi molt bé.
I estava pensant que un dia hem de rajar...
Digues, digues.
És que ja m'estic encenent jo sol. 
Què passa ara? 
A França hi ha un pollo interessant muntat... Us en recordeu la hidroxicloroquina? Pel Covid?
 Sí. 
Doncs un dels culpables es diu Dídier Raoult.
Està a la Bastilla?
Doncs mira, hi hauria d'anar, segurament.
És igual, és igual.
Això ho tallaré, perquè, clar, jo solet m'encenc i no pot ser.